Mèxic és una festa a cada cantonada, l'arc de Sant Martí arreu, cels nets, gent amable. És carnisseries que arreglen bicicletes, ranxeres a tota hora, cervesa però que no sigui Corona, tequila i mezcal para todo mal y para todo bien también. És guacamole sense nachos, saltamartins fregits, tamales, mole de tots colors, camarones explosius al coco. És l'ombra inherent dels narcos i la corrupció, edificis a mig caure pels terratrèmols, ambulàncies del segle passat, massa nens fora l'escola i centenars de manifestacions que clamen canvis immediats. És alebrijes, aluxes, Quetzalcoatl i la mort sempre present des del somriure. És els mexicans i alhora els teotihuacans, els zapotecos, els oaxaquenys, els maies, els yucatans i un gresol d'identitats tan complex com calidoscòpic. I és, sobretot, l'orgull compartit de pertànyer a un país que estimen amb passió, però també l'anhel de veure'l créixer lluny de la desigualtat i la misèria.
Chiapas: cafè, cacau, blat de moro, plàtans, petroli, analfabetisme, absentisme escolar, matrimonis arreglats, mares de 15 anys. El territori més ric i més pobre de Mèxic
L’aquari
