Jo mateixa, suposo

Jo mateixa, suposo

Títol: Jo mateixa, suposo
Autora: Natàlia Carrero
Any de publicació: 2016
Editorial: :Rata_
Pàgines: 161
ISBN: 9788494489105

La submissió pren la forma d’una teranyina enganxosa que té atrapada la Valentina. A mesura que ella lluita per desfer-se’n, els fils se li arrapen al cos cada vegada amb més força. Aquesta teranyina metafòrica és la base de la novel·la de Natàlia Carrero i està sostinguda per la força de dues aranyes: primer el pare, després el marit. En una atmosfera d’asfíxia continuada, el llibre explora les violències imperceptibles a simple vista, aquelles que es deixen regnar per l’autoritarisme i que no deixen marques físiques però fereixen l’ànima. Ho fa, en termes d’estructura, defugint els trets de la novel·la tradicional i deixant-se guiar pels pensaments, les emocions i la creativitat. A Jo mateixa, suposo no hi ha una línia narrativa preestablerta per on transita la història, sinó que les pàgines configuren una mena de collage literari que varia la seva aparença en funció del relat.

La relació entre sexe i diners mou els engranatges del llibre, tot transitant entre el protagonisme a primer pla i la presència subtil. Per fugir d’un pare dominant, dèspota i incomprensiu que té tiranitzada una família burgesa i hipòcrita, la Valentina s’inicia en la prostitució sota l’autoconvenciment que és la millor manera de tenir diners. Aquest fet dóna el tret de sortida d’un dietari poc convencional, elaborat a base de fragments, llistes i il·lustracions, en què ella aboca tot allò que sent i que calla davant dels altres. Amb contradiccions evidents, dubtes i incerteses, la Valentina entra a l’edat adulta i es rendeix a la vida que, aparentment, menysprea: la d’una dona casada que depèn econòmicament del marit i es dedica (a banda d’escriure) a cuidar els fills.

L’escriptura de Carrero brolla com un riu de paraules desbocades que no tenen aturador. Malgrat que l’esquelet del llibre sobta i confón pel seu caràcter trencador, Jo mateixa, suposo s’alça com un exercici d’honestedat que parla sense embuts de qüestions poc amables com la sensació de fracàs constant, la incapacitat d’encaixar en una societat amb les fronteres massa rígides i l’anhel per construir-se una normalitat imposada i que s’acaba convertint en una presó. Tot plegat s’explica amb una veu clara i directa, que destaca per plantejar sense escarafalls una sèrie de reflexions que, des de la perspectiva de les normes socials, poden resultar incòmodes però no per això menys interessants.

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s