Brúixola

Brúixola

Títol: Brúixola
Autor: Mathias Énard
Any de publicació: 2016
Editorial: Empúries
Traducció: Jordi Martín Lloret
Pàgines: 432
ISBN: 978-84-16367-68-9

Hi ha moltes històries d’amor dins de Brúixola. La més contundent és una relació platònica entre en Franz, el narrador de la novel·la, i la Sarah, l’objecte inabastable del seu desig. Ell es despulla dels sentiments una nit d’insomni i solitud, en què elabora un dens monòleg interior des de la seva llar vienesa. Els records del passat i la fascinació cap a la dona dels seus somnis, embolcallats amb una certa dispersió mental, el transporten pel camí de les seves altres passions, la música i l’Orient. Tots aquests elements conflueixen en un relat que relliga les vivències del narrador amb els seus coneixements com a especialista i que deriva en un plany d’admiració cap a les meravelles orientals.

Si alguna cosa no falta a Brúixola, són referents. La novel·la està farcida de petites històries, anècdotes i mencions sobre exploradors, músics, aristòcrates i artistes que, d’alguna manera o altra, van estar en contacte amb l’Orient i que el narrador troba adequat citar-los. Aquests relats es combinen amb les seves experiències a Teheran, Palmira, Damasc i Istambul narrades a través d’una prosa exhuberant, rica i pomposa. Malgrat que en Franz es descriu com “un musicòleg sense vocació”, la música centra bona part del seu monòleg amb reflexions sobre grans compositors i sobre aquest art, que ell concep com “un bell refugi contra la imperfecció del món i el decandiment del cos”. És en aquestes reflexions on Énard dóna via lliure a la seva capacitat per crear frases potents com el so d’un gong, d’aquelles que ressonen durant una bona estona a la ment.

Ara bé, malgrat que el talent narratiu de l’autor és més que evident, Brúixola pateix un desordre considerable que afecta l’estructura de la novel·la i que la converteix en un llibre poc reeixit. La novel·la dibuixa amb precisió tant en Franz, un home covard, conservador i passiu, com la Sarah, una dona egoïsta, repel·lent i incapaç de sembrar arrels amb una persona o a un lloc concret. Si bé els fragments sobre ells i les situacions compartides són un engranatge sòlid i prou interessant per alimentar el relat, Énard es perd a l’hora de fer encaixar aquesta història amb l’allau de referents. El narrador salta d’un personatge a l’altre en un exercici sense sentit aparent, utilitzant frases llarguíssimes que generen confusió i provoquen un garbuix d’idees soltes. Tantes citacions fan que, abans d’arribar a mig camí, Brúixola abandoni el caràcter de novel·la i acabi essent un text atapeït de referències científiques i històriques amb massa pretensió i poca ànima.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s