Post mortem

Post mortem

Títol: Post mortem
Autor: Peter Terrin
Any de publicació: 2016
Editorial: Raig Verd
Traducció: Maria Rosich
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-944496-6-6

Cap biografia pot fer gala d’explicar la veritat en absoluta puresa. Per molt que l’autor s’hi esforci, ningú és immune a les trampes de la subjectivitat perquè qualsevol record, per petit que sigui, està tacat dels biaixos de la memòria. L’escriptor Emiel Steegman n’és plenament conscient i, per això, li fa por pensar què poden arribar a publicar d’ell quan ja no hi sigui. Aquesta biografòbia de l’autor estira les regnes de Post mortem (Raig Verd), la cinquena novel·la de Peter Terrin, que juga destrament amb la metaliteratura mitjançant una narració elaborada a partir de la suma cohesionada de diversos relats. El resultat és un llibre deliciosament construït que qüestiona la força dels records, enalteix el valor de l’esforç i parla de com ens veiem a nosaltres mateixos i què en quedarà amb el pas del temps.

Steegman es defineix com un escriptor sense records. Ho afirma alegre, amb el convenciment que aquesta mancança li permet ser més lliure. En una mena d’autobiografia encoberta (on clarament hi abunda la ficció, però també detalls plens de veritat), Terrin relata en primera persona com el protagonista escriu sobre un escriptor. La novel·la desenvolupa un joc metaliterari curiós i interessant, en què el procés de creació es barreja amb la quotidianitat d’un autor sense massa èxit que idea un escriptor triomfant. Sobretot en les primeres pàgines, la novel·la està plena de picades d’ullet i de reflexions literàries que flueixen sense obstacles i parlen de l’èxit, el fracàs, els trucs narratius i les bambolines d’una història. Així, les entranyes de la narració queden al descobert, paradoxalment, a través de la ficció.

Els avanços creatius de Steegman i la seva por a la pròpia biografia queden relegats a un segon pla quan la seva filla Renée, de quatre anys, pateix un vessament cerebral. L’accident obliga l’escriptor a canviar la seva rutina plàcida per la por i el patiment intrínsecs en els passadissos de l’hospital. La història passa a gravitar al voltant de la Renée i els seus esforços per tirar endavant. Les esperances truncades i la força de voluntat del protagonista condueixen la novel·la cap a una aventura mèdica carregada d’intents per trobar un lloc on aferrar-se i creure que el desenllaç no serà tràgic. Resulta sorprenent i commovedora la precisió amb què Terrin dibuixa el personatge de la Renée, una nena que emana tristesa però que a la narració es transmet sense caure en la llàgrima fàcil.

Malgrat que el procés d’escriptura perdi protagonisme, els fils que l’autor estira en la primera part no es perden amb la història de la Renée, sinó que queden a l’ombra però són presents en el rerefons. Les qüestions al voltant de la biografia, el destí de la novel·la gestada i el futur de la nena conflueixen en un epíleg rodó que recupera tot el que Terrin havia deixat a l’aire. El relat adquireix aires de thriller amb un crim lligat a l’obra del protagonista i abandona la primera persona per posar distància a la figura de Steegman. Les seves facetes menys conegudes, les que ell mateix intentava ocultar, surten a la llum de la mà d’un biògraf que intenta abastar totes les cares de l’escriptor. És aleshores quan la novel·la assoleix la cúspide, posa de manifest que la ficció pot tornar-se perillosa i revela que tota història s’amaga sempre rere una altra història.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s