El dia que vaig aprendre a volar

El dia que vaig aprendre a volar

Títol: El dia que vaig aprendre a volar
Autora: Stefanie Kremser
Any de publicació: 2016
Editorial: Edicions de 1984
Traducció: Anna Punsoda
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-15835-71-4

Abandonar algú que estimes, estimar algú que t’ha abandonat. Totes dues possibilitats són cares inevitables d’una mateixa moneda. El seu pes cau damunt de l’Aza i la Luisa, els dos engranatges de la novel·la El dia que vaig aprendre a volar (Edicions de 1984, 2016), escrita per Stefanie Kremser. Els records dels altres construeixen la imatge de l’Aza, una mare fugitiva que s’esfuma just després de donar a llum. L’Aza es desfà de la maternitat llançant la Luisa per la finestra de l’hospital i desapareix d’una realitat que potser li feia nosa o bé li feia mal. El perquè se’l guarda per ella. Marxa sense donar explicacions, deixant enrere un nadó que plora després que un passavolant l’hagi caçat al vol i li hagi salvat la vida.

De la mateixa manera que l’Aza necessitava escapar-se de la Luisa, la nena no pot evitar estimar-la. Malgrat que la cara de la seva mare és una incògnita i tot el que l’envolta queda embolcallat d’un misteri adult, la Luisa sent un afecte cec cap a una progenitora invisible. A través de la mirada d’una nena que busca respostes, el llibre s’endinsa en el periple de la Luisa per apropar-se a l’Aza i, alhora, desxifrar els seus orígens per poder bastir la pròpia identitat. Els primers anys de vida els passa al pis d’estudiants del seu pare, amb qui viu una infantesa caòtica però curulla d’afecte. A mesura que va prenent consciència, l’absència i l’abandonament de l’Aza es tornen una realitat sòlida. Kremser explora aquestes mancances des de les giragonses emocionals que travessen la ment de la Luisa, prou gran per explicar què sent però encara massa petita per parlar-ne de forma directa i racional.

A partir de petites descobertes, la nena va teixint una imatge maternal que beu dels objectes que troba per casualitat i de la memòria dels companys de pis del pare. Ella és la joia de la llar, però comparteix sostre amb un entorn ple de ferides fins que les circumstàncies desfan la seva unitat. És aleshores quan la Luisa i el pare decideixen anar a buscar l’Aza al Brasil i aclarir els enigmes que els persegueixen. Abans, però, la novel·la fa una pausa i incorpora la història dels avantpassats de la mare, un grup d’alemanys que es va establir a la selva brasilera després de veure’s obligats a emigrar. Els sentiments de pertinença, l’arrelament i els lligams cap a una terra s’expliquen a través d’aquestes pàgines, que donen sentit al personatge de l’Aza però trenquen amb la narració de la Luisa (i es troba a faltar).

L’exotisme esclata a partir de la tercera part del llibre, on els records que havia anat recopilant la Luisa es fonen amb la realitat. La seva veu és un dels trets més valuosos de la novel·la, perquè transforma la narració en una història entusiasta, lúcida i pròxima sobre els orígens i la llibertat individual. Amb aquesta narradora infatigable, el llibre ressegueix el procés de construcció d’una identitat que aconsegueix posar cara als seus inicis, desenganxar-se de la càrrega desconeguda i agafar el vol.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s