Cremeu Barcelona!

Cremeu Barcelona

Títol: Cremeu Barcelona!
Autor: Guillem Martí
Any de publicació: 2015
Editorial: Columna
Pàgines: 603
ISBN: 

Els valents de cartró pedra no són herois. Deixant de banda la seva (suposada) veracitat, la història de Miquel Serra i Pàmies té prou força per aguantar una novel·la. Ell, conseller de la Generalitat durant els últims instants de la Guerra Civil, rep una ordre del Komintern per destruir Barcelona i evitar així que els franquistes no trobin res més que runes quan entrin a la ciutat. Però Serra i Pàmies opta per desobeir els russos, seguint una estratègia d’engany que els faci creure que la capital quedarà feta miques i desitjant que l’exèrcit de Franco arribi el més aviat possible. Cal reconèixer-ho: la trama és potent i carn de literatura. Tot i això, Cremeu Barcelona! coixeja i perd aigua per alguns racons.

El pal de paller de la novel·la són Serra i Pàmies i la seva dona, Teresa, que regenta una pensió sense hostes, estima el conseller amb devoció i dóna suport a totes les seves decisions polítiques. Per complementar aquest fil argumental, el llibre incorpora el punt de vista de Iuri Lazarev, el rus que supervisa la feina de Serra i Pàmies sota l’amenaça de matar-lo si no la compleix. Aquest antagonista és un dolent molt dolent amb un taló d’Aquil·les: una ballarina de cabaret que li té el cor robat. D’aquí en sorgeix un triangle amorós que lliga amb la trama principal i que hi aporta aire fresc i diferent, amb un grapat d’emocions en primer pla.

Un dels encerts de l’obra és, precisament, la diversitat de veus, que permet observar l’acció des de múltiples perspectives. Això l’enriqueix, com també ho fa que la narració no es quedi en un únic entorn i trepitgi la primera línia de batalla, els divertimentos dels corresponsals de guerra i els obstacles per marxar d’una ciutat en fuga. Però no n’hi ha prou. Malauradament, el llibre tira de tòpics i avança de manera que és fàcil veure per on aniran els trets. Tampoc hi ajuda la construcció dels protagonistes, que ben aviat es delaten com un grapat de personatges reiteratius, poc profunds i mancats de matisos. 

La sensació general és que la història fluixeja a mesura que va guanyant pàgines, algunes de les quals són sobreres. La part de Joana Raspall recitant Guimerà a Roses, l’aparició estel·lar d’un vailet que reparteix diaris enmig del conflicte i el retrobament de dos germans, entre d’altres fragments, queden poc justificats respecte el gruix de la novel·la. A tot plegat, cal lamentar algunes paradoxes en els comportaments dels personatges, que fan ballar el cap sobre qui és, en realitat, l’heroi (o heroïna) de la història.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s