La veritat sobre el cas Harry Quebert

La veritat sobre el cas Harry Quebert

Títol: La veritat sobre el cas Harry Quebert
Autor: Joël Dicker
Any de publicació: 2013
Editorial: La Campana
Pàgines: 688
ISBN: 978-84-96735-85-9 

Joël Dicker ha seduït mig Catalunya i no ho ha fet a la babalà. La seva literatura tramposa inunda platges, piscines i transports públics en una epidèmia de lectors incapaços de desenganxar el nas de la història de Harry Quebert. Com sol passar amb els ‘best-sellers’, bona part de l’èxit de la novel·la s’explica per aquesta avidesa encomanadissa i ben senzilla de desmuntar. Dicker juga a fer-la cada cop més grossa en un relat que té de tot, des d’una tendra història d’amor fins a exorcismes i assassinats. L’oferta del seu basar narratiu és tan àmplia que fàcilment acontenta qualsevol.

A Joël Dicker se li ha de reconèixer que no li falta intel·ligència per detectar els elements susceptibles de crear una història magnètica. La veritat del cas Harry Quebert enganxa el romanç entre un escriptor madur i una noia de quinze anys amb la intriga dil·latada d’un assassinat, que deriva en exorcismes, abusos sexuals, maltractaments infantils, homosexualitat reprimida i matrimonis infeliços (no fos cas que es trobessin a faltar). Per descarregar l’obra de tanta densitat argumental, Dicker estira d’una plaga de diàlegs, un entorn idíl·lic descrit a base de tòpics i moltíssima acció. Tot plegat està narrat amb una prosa simple i superficial, que no aporta res més enllà de permetre una lectura voraç, d’aquelles en què l’important no és pair les paraules sinó devorar-les.

Però aquest jove autor suís cau en el seu propi parany perquè de tant donar voltes a la història la versemblança se li escapa de les mans. La bleda de la protagonista és tan poc creïble com les seves constants exclamacions i els consells per a joves narradors, incorporats amb calçador, fan igual o més vergonya que la comparació entre escriure un llibre i un combat de boxa. El súmmum, però, és la repetició descarada de fragments transcrits íntegrament perquè el lector faci memòria i entengui que tot queda lligat.

Ni John Irving, ni Vladimir Nabokov ni Stieg Larsson tenen similituds amb la narrativa de Joël Dicker, que s’acosta molt més als vampirs de Stephenie Meyer i als enamorats encegats de Federico Moccia. Ara bé, sota tanta parafernàlia comercial s’amaga una sàtira àcida al món editorial i algunes esquitxades iròniques força ben trobades, tot i que malauradament queden sense explotar. Segur que ben aviat en caurà l’adaptació cinematogràfica, però de moment toca admetre que La veritat sobre el cas Harry Quebert ha aconseguit, sense gaire esforç i indiscutiblement, convertir-se en el llibre de l’estiu.

Advertisements

11 thoughts on “La veritat sobre el cas Harry Quebert

  1. He llegit el llibre i estic d’acord en el teu comentàri, em semblava que era la unica que pensava aixó d’aquesta novel-la. La vaig començar a llegir a contracor però haig de reconèixer que em va engaxar des de el primer capitol. S’ha de reconèixer l’habil.litat del autor l’autor per captivar al lector amb tota mena d’elements ben escollits, em va semblar que al final se li havia escapat de les mans i li va costar trobar-hi un final. Segur que si la porten al cinema tindrà èxit. Realment s’ha convertit en el llibre de l’estiu.

    Roser

  2. L’acabo de encetar. Moltes gràcies per la ressenya. Ja et comentaré però no crec que vagis desencaminada. És, almenys, el que imagino.

    Petons 😉

  3. Ningú a dit que sigui una obre mestre… ni l’hi cal. És una llibre per passar l’estona. El teu comentari: ” que no aporta res més enllà de permetre una lectura voraç, d’aquelles en què l’important no és pair les paraules sinó devorar-les.” em sembla com a poc que menysprea els que, per sort tenim la capacitat de “devorar” llibres. I no per aixó deixem de ser millors ni pitjors lectors. Estic una mica farta dels seudoprofesionals que s’hi dediquen a carregar-se escriptors i llibres.

    • Araceli, en cap moment pretenia menysprear els lectors de ‘best-sellers’. La ressenya va enfocada en aclarir que no es pot comparar Jöel Dicker amb Nabokov ni Irving (entre d’altres), perquè són estils literaris que no tenen res a veure. No crec que es puguin categoritzar els lectors en “bons” i “mals” segons la seva capacitat de devorar llibres, cadascú llegeix allò que més li agrada i no per això és millor o pitjor persona. Simplement, considero que La veritat sobre el cas Harry Quebert és un bon llibre d’estiu i funciona si es vol passar l’estona devorant pàgines, però poca cosa més.

  4. Jo no he llegit mai ni Nabokov ni Irving, per tant no puc opinar en aquest aspecte. Pel que fa a la qualitat literària potser no sóc gaire exigent, només li demano a un llibre que estigui mitjanament ben escrit, que sigui coherent i que no deixi fils a mitjes. Segurament no és una gran obra literària però és molt entretingut.
    Els personatges, per dir alguna cosa, són molt més creïbles que els de Stieg Larsson (que sí he llegit).

    • Ui, sóc despistada, sí que he llegit alguna cosa d’Irving, “Les normes de la casa de la sidra”…

  5. Jo sí estic totalment d’acord amb la teva ressenya! és un llibre que atrapa, i al que se li ha de reconèixer aquesta qualitat, els girs que fa, i la capacitat de sorprendre… però també els seus defectes, no hi ha cap personatge femení que es salvi, totes són cursis o histèriques o unes barbies bledes. Els personatges són tan creïbles com els de qualsevol sèrie o pel·lícula nord-americana, plens de tòpics i superficialitat. Un bon guió per una pel·lícula que ben segur serà tant exitosa com el llibre. (sí l’èxit és proporcional al nombre de lectors, clar)

  6. La ressenya que has fet és més honesta que el llibre i tot l’esforç de marketing per vendre un bluf com aquest. A mi no m’ha agradat gens ni mica. I he cercat molt per trobar algú que pogués coincidir en la meua apreciació. Gràcies, de debò.

  7. No solament es tramposa, és que a més a més està molt mal traduïda; he estat a punt de deixar-la 3 o 4 vegades, i només l’he acabada per a confirmar el desastret de novel·leta que és. En voleu una mostra? “la cosa se n’anà a pic”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s