Algú parla de mi

Algú parla de mi

Títol: Algú parla de mi
Autor: David Ventura
Any de publicació: 2012
Editorial: Amsterdam
Pàgines: 170
ISBN: 9788492941711

El caràcter múltiple de la indiferència queda constatat a Algú parla de mi. La primera novel·la de David Ventura està sotmesa a l’apatia insulsa d’un protagonista emocionalment castrat que aspira a funcionari per no haver de treballar. El jove anònim manté una existència grisa que marca l’esquelet d’aquesta obra anodina en què l’avorriment es combat -sense èxit- a través del sexe, les drogues i el cinema. L’instint egoïsta i la desídia inherent converteixen el futur funcionari en un escèptic immune als sentiments dels altres, i ni els amics ni les parelles li desperten un xic de commiseració per espolsar-li aquesta actitud en què tot li és absolutament igual.

Amb un personatge així, l’empatia lectora és impensable i Ventura n’és ben conscient. L’autor trasllada l’anar fent del jove en prop de 200 pàgines sense una història amb inici i final, tan sols descrivint en primera persona el dia a dia insubstancial d’un ésser totalment pla. El fil narratiu és absent a Algú parla de mi, que utilitza la literatura per testimoniar els pensaments d’algú condemnat a l’abúlia per a tota la vida. Adoptant la desgana del protagonista, Ventura ni s’entreté a rumiar noms per a la resta de personatges. La vessant més humana de la història apareix de la mà de “l’amiga de tota la vida”, “la noia de la cafeteria” i fins i tot “la tal” que, des del prisma del jove desganat, són una colla despreciable gens interessant.

Ara bé, l’escriptura de Ventura traeix l’obra i desmunta de dalt a baix la construcció del passotista anònim. David Ventura narra amb gràcia i no pot estar-se d’incorporar jocs retòrics en el relat, desfent així tota la versemblança d’un protagonista que, aparentment, no té prou empenta per rumiar una simple metàfora. Tot i que l’autor procura dissimular els recursos lingüístics al·ludint a tòpics suats, la veu narrativa i la personalitat del jove apàtic no acaben d’encaixar i fan coixejar la novel·la. Ventura ha construït una història insòlita per la tediositat i el desinterès del seu protagonista, però l’autor cau en la pròpia trampa: de tanta apatia insulsa, fins i tot la mateixa novel·la acaba sembrant indiferència al lector. 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s