El temor de un hombre sabio

Per bé o per mal, és inevitable comparar les segones parts amb les primeres, fet que en moltes ocasions deriva a crítiques negatives perquè l’autor no compleix les expectatives generades en l’anterior. El temor de un hombre sabio, segona part de la sèrie Crónica de un asesino de reyes, manté els elements més representatius d’El nombre del viento sense fer desaparèixer l’essència de la història ni la pulcritud estilística del narrador. Tanmateix, l’excel·lència assolida en la primera part de la trilogia decau per qüestions tècniques, un error que crea una obra excessivament dilatada mitjançant un excés de detallisme que no en justifica l’extensió.

Patrick Rothfuss havia engegat amb El nombre del viento una història potent i trepidant, altament susceptible d’esdevenir un best-seller. Després de l’èxit de la primera obra, El temor de un hombre sabio reprèn les aventures de Kvothe, un noi prodigi d’origens miserables que capgira el seu destí i malda per persistir en un entorn on el seu futur és prometedor. En aquesta segona part, el protagonista s’allunya de la Universitat on aprenia màgia i emprèn un viatge que l’enriqueix com a persona i li soluciona les dificultats econòmiques.

El temor de un hombre sabio és la pèrdua de la poca innocència que quedava a Kvothe, que esdevé un protagonista hostil amb una malícia premeditada. Malgrat que l’obra de Rothfuss pot recordar Harry Potter (l’esquelet de la història és semblant: el noi que perd els pares i es vol venjar matant uns dolents innombrables), l’autor construeix i fa amable un personatge lúcidament dolent, summament egoista i que sempre busca el benefici propi. En aquest sentit, cal treure’s el barret davant l’habilitat de l’autor per enamorar el lector amb un personatge carregat d’elements socialment innacceptables. D’altra banda, tot i que Kvothe actua per instint, el destí li somriu i les seves habilitats li asseguren un èxit que a vegades resulta fins i tot descarat. Ja se sap, però, que en les històries de ficció amb fantasia pel mig, tot és possible i la versemblança no costa d’assolir.

L’obra s’apropa a la novel·la d’aventures sense deixar enrere el gènere fantàstic en un escenari que, com sol passar en les novel·les de màgia, remet a l’època medieval. Malgrat tal diversitat, Rothfuss reforça una veu narrativa pròpia que brilla per la combinació sense fissures d’un estil poètic i a la vegada adaptat al context. La narrativa de Kvothe està plagada de figures retòriques, metàfores i personificacions que aporten bellesa a l’obra i no desafinen amb la cruesa d’una violència brusca que predomina arreu.

Rothfuss ha creat una novel·la irresistible, regnada per un magnetisme que absorbeix el lector i se n’apodera amb una destresa fascinant. Val a dir, però, que El temor de un hombre sabio debilita allò que converteix El nombre del viento en una obra especial. En aquesta segona entrega, l’autor ha caigut en la trampa de l’èxit i ha creat una bona història però massa llarga. L’excés de detalls innecessaris en la narració ha dilatat la novel·la sense motius ferms per justificar tantes pàgines i amb el risc de desenganxar el lector d’un fil argumental que esdevé tebi en alguns fragments. A més, Rothfuss ultrapassa el nombre raonable de qüestions pendents i deixa a l’aire massa coses.

La tercera entrega de la trilogia decidirà si l’autor és prou hàbil per lligar-ho tot i recuperar a la vegada l’originalitat de la història o bé si Rothfuss deriva en un escriptor de best-sellers per a amants de les obres fàcils de fantasia i aventures.

També se n’ha parlat als blogs Llibres, i punt! i Tu mateix Llibres.

Advertisements

9 thoughts on “El temor de un hombre sabio

  1. Primerament, que no sé si t’ho havia dit, t’ha quedat molt bé el canvi d’aparença del blog, m’agrada!

    En segon lloc felicitar-te per una ressenya tan ben feta i tan argumentada, he llegit amb interès tot el que expliques ja que, com saps, aquest llibre a mi em va encantar. Em deixes amb poques armes per contradir-te, t’he de donar la raó en tot. Per la puntuació demostres que també t’ha agradat molt i només puc incidir en un parell de coses. No crec que en Kvothe sigui dolent, és un supervivent, això és el que millor el defineix. Ara, per sobreviure fa el que calgui, i això no sempre està bé. Però coneixes algú que hagi llegit el llibre i no estigui enamorat d’en Kvothe? Jo no. Per alguna cosa deu ser.

    L’altra crítica és la de l’extensió, i aquí et dono la raó només a mitges. Jo retallaria una mica, que 1200 pàgines no són una broma, però no crec que es pugui retallar massa, com a molt, 50 o 100 pàgines. Però penso que passa igual a la primera part. Al primer llibre, pel meu gust, Tarbean i el tema del Draccus Minor es podien haver retallat una mica que s’acaben fent pesats i et fan perdre una mica. Doncs ara passa el mateix amb Felúrian i Ademre. Si escurces aquestes dues parts, per mi el llibre és perfecte. Ja ho vaig dir en el seu dia, tot i que no vaig citar les parts concretes.

    Què podem esperar del futur? Doncs em fa una mica de por que l’autor no sàpiga resoldre la història a temps. Si no és capaç de resumir en tres llibres (els tres dies promesos) la història passada d’en Kvothe, per mi serà un error. El que entendria és que en el tercer llibre acabés aquesta part i després continués a partir del punt present en que es troben, amb en Bast i en Cronista. Però si no acaba la seva història al tercer llibre… uf. Ho ha de fer molt bé, perquè en dos llibres ha passat un sol any, i se suposa que en el moment present no és un adolescent. Després d’aquesta gran descoberta, no m’agradaria que Rothfuss ens decebés, crec que té un gran futur si sap jugar les seves cartes.

    • Moltes gràcies XeXu pel comentari, m’alegra que t’hagi agradat la ressenya (i també és bo saber que la nova aparença agrada).

      Sobre el tema de la personalitat de Kvothe, coincideixo en que es regeix per l’afany de supervivència, però crec que amaga certa dolenteria que a mesura que avança la història es va fent més evident. Tanmateix, això és completament subjectiu i cada lector ho interpreta a la seva manera, així que no crec que arribem a un acord…

      Pel que fa a l’extensió, no crec tant que sigui un problema de “parts sobrants” sinó més aviat de com l’autor enfoca la narrativa algunes vegades. La part de l’Eld, per exemple, esdevé pràcticament com si Kvothe escrivís un diari (“avui he fet això, això i això”). Crec que Rothfuss perd aquí la complexitat narrativa d’una veu retòrica molt pròpia i que li aporta originalitat i gràcia, i malauradament és una pràctica que també he trobat a altres fragments (a Ademre, com tu dius, i en algunes parts de la Universitat).

      Pel que fa al futur, estic d’acord amb tu que s’ha marcat un repte molt gran. Això si, si ho sap fer bé, esdevindrà un escriptor de referència. Ja ho veurem (espero que aviat)!

    • Sento contradir-te, però en el primer llibre passa bastant més que un any! No veig perquè si continua a la Universitat no es pot saltar perfectament un parell d’anys.

      • Un autèntic club de lectura! Hehehe. La Laia té raó, no només passa un any, aquí m’he equivocat. Oblido les parts en que és petit, he badat molt. He de confessar que jo em parteixo de riure quan està a la Universitat, per tant aquestes parts no se’m fan mai pesades. Com que entra amb 15 anys i al final del segon llibre se suposa que en té 16, encara que el temps amb la Felúrian no passa igual per ell que per la gent de fora, aquí està la meva confusió. També heu de perdonar que fa un bon temps que vaig llegir el primer, si és que em serveix d’excusa, ja que suposo que vosaltres també.

  2. Nuria! El Kvothe no és Dolent!! De cap manera! En què et bases per dir-ho? Egoista…bé, no t’ho nego, però qualsevol que sigui tan pobre com ell faria el mateix; és més, en la part del present es mostra ampliament generós. I realment, no crec que sigui gens maliciós, ell mai vol fer mal a ningu (o al menys gaire mal encara que s’ho mareixi, com l’Hemme). I tot el que faria (i farà) per la Denna??

    D’altre banda, és cert que pude hi ha massa preguntes obertes i dubto que les tanqui totes. Això és un tret característic de quasi totes les històries de fantasia i cerc que permet que tinguin èxit, perquè et fa omplir el “buits” amb la teva pròpia imaginació fent la història una mica més teva… Per exemple, el tema del Cthaet (i el del Lethani igual) està només mig explicat, deixat entreveure i només et pots imaginar què implica que et diguin només la veritat més dolorosa. Com explica perfectament el propi Rothfuss en el llibre en vàries ocasions, hi ha coses que no es poden explicar, només intuir.

    Pel tema pàgines, jo me’l vaig llegir primer amb inglès i no em va semblar gens llarg, és més, com diu el XeXu en el primer llibre el tema del draccus aborreix força. Ara bé, el tema d’Adembre i la Felurian crec que són massa claus, pude no tot, però molta part, per entendre el desenvolupament del personatge i no els hi retallaria ni una sola pàgina. De debó, me’ls he llegit…varis cops, els dos. I el segon crec que tot és com molt important, molt trascendental. A veure si el 3r llibre em dona la raó!

    El que és innegable és el gran repte que es presenta en el 3r llibre… no crec que tingui massa temps d’explicar el passat i el present… creus que farà un 4t llibre per desenvolupar el present? Em decebria molt si no expliquès com continua el present o perquè (cullons!) no pot guanayr els dos soldats aquells o no pot fer magia ja (tinc mola por que em decebi tant aquest perquè… el llibre és molt llògic i no trobo cap raó llògica per la qual hagi de perdre cap de les habilitats).

    I si, tothom que es llegeix el llibre s’estima el Kvothe.

    • Moltes gràcies per respondre Laia! Ja veig que el meu comentari sobre la personalitat del Kvothe desperta indignació, hehe…

      Només puc dir-te el mateix que he respost al XeXu, que això és molt subjectiu i per tant difícil de discutir. Jo crec que té una malícia amagada que no el fa dolent del tot, i per això agrada. Al capdavall, Rothfuss et dóna mil arguments per justificar les seves accions: es pobre, orfe, molt capacitat, apassionat per aprendre… Ara bé, crec que això ja queda a judici del lector!

      Pel que fa a l’extensió, respecto la teva opinió però no la comparteixo. Jo no retallaria parts, perquè com bé dius totes són importants, sinó que canviaria la manera de narrar-les per fer-ho tot més dinàmic. En alguns trossos, sembla com si llegíssim el diari d’un adolescentv(“avui he fet això, això i això”) i és aquest aspecte el que trobo reprobable.

      Jo també espero un llibre que expliqui el present i crec que l’autor és conscient d’aquesta expectativa general. Si ens decep o no, això ja ho veurem!

  3. Només puc dir que estic acabant “el nom del vent”, m’està agradant i veig que hauré de seguir amb l’altre llibre tot seguit.

  4. Hola, després de llegir tots les dues ressenyes –totalment d’acord amb la puntuació– i tots els comentaris, només voldria afegir una cosa que a mi em va cridar l’atenció, igual que als companys de la feina que estan igual d’enganxats que jo a la història de Kvothe.
    No us va semblar que no hi havia cap tipus de trencament entre un llibre i l’altre, com si els hagués escrit d’una tirada i els hagués dividit en un punt qualsevol? vindria a ser allò de “como decíamos ayer..” però en forma de novel·la. A mi, si més no, m’ho va semblar, i trobo que manté molt bé el ritme i la qualitat.
    I com vosaltres, espero que el tercer llibre expliqui el present, tanqui els temes, encara que pugui obrir-ne d’altres per a un quart llibre.
    Ah, Màgia, jo també estic al QueLlegeixes (fa poc, però hi sóc).

    • Moltes gràcies pel teu comentari, Marga! Tens tota la raó amb això que esmentes del trencament, de fet jo no hi havia parat atenció però és molt lloable per part de l’autor, perquè aconsegueix que no hi hagi salts de lectura malgrat ser dos llibres diferents. Esperem que el tercer mantingui el ritme. Ens llegim pel QuèLlegeixes!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s