Jo confesso

Una joia de la literatura. Jo confesso és un garbuix de records desordenats que Jaume Cabré descabdella amb una destresa brillant. L’obra, amb una estructura impol·luta, sobresurt per la ja característica habilitat de l’autor de saltar d’escena en escena deixant el lector a l’expectativa en el moment menys esperat. Jo confesso és una història d’històries, on múltiples personatges deslligats afloren i se submergeixen sota les ordres d’un protagonista torturat. La novel·la traspassa una comunitat de monjos de l’Edat Mitjana, les aberracions nazis a Auschwitz, la lapidació islàmica, l’eutanàsia i moltíssimes més situacions que giren al voltant d’un punt en comú: un violí.

Tanmateix, el caràcter transversal de l’obra no es contradiu amb la presència d’un rerefons que esquitxa totes les històries: l’existència inevitable del mal en qualsevol persona. Les reflexions internes d’un protagonista extremadament lúcid però convuls desemboquen en un remolí d’odi, corrupció i egoïsme que evidencia la presència de la maldat arreu. Per equilibrar la balança, l’obra regala al lector una fràgil història d’amor que fuig del romanticisme ensucrat i es tambaleja constantment, però que redimeix l’efecte (i el possible malestar) d’un argument tacat de vileses.

Jo confesso desfila amunt i avall en un vaivé d’escenaris impressionant. Tanmateix, els esdeveniments se succeeixen sense fissures ni sotracs, en una posada en escena fluïda que n’afavoreix la lectura. D’altra banda, Cabré sorprèn pel detallisme i la precisió en qualsevol de les diverses temàtiques que tracta, demostrant una feina de documentació extensiva que en reforça el coneixement de causa.

En paral·lel, l’autor realça la narrativa a través d’una prosa impecable, que s’adequa perfectament a cada època i personatge, però que a la vegada resulta propera i amena per al lector. La creació d’una veu narrativa per a cada moment, doncs, posa de manifest altra vegada la volubilitat de Cabré per adaptar-se a qualsevol gènere estilístic.

Jo confesso és l’espiell per submergir-se en les experiències més íntimes d’uns personatges absolutament delimitats, que es despullen de les seves misèries i exposen la seva essència particular. Un cop més, Jaume Cabré ha creat una obra mestra magnètica, indispensable per a qualsevol amant de la bona literatura i sens dubte digna de reverència.

També se n’ha parlat als blogs Amb la llum d’una espelma, Instant Karma i Nosaltres llegim.

Anuncis

8 thoughts on “Jo confesso

  1. A mi em va agradar molt. Cabré és un autèntic mestre en superposar diferents punts de vista un al costat de l’altre. La ressenya també està molt bé!

  2. Totalment d’acord, una gran obra, no sé si la millor de Cabre (que ja en té unes quantes de candidates a ser la millor) però una gran, gran, grandiosa obra. Aquest home és una rara avis dins el nostre panorama literari. Em va encantar. Una ressenya esplèndida, la teva.

  3. Jaume Cabré, Mercè Rodoreda i Josep Pla són els millors escriptors catalans del S.XX-XXI. Cabré, d’ací no molt, serà reconegut com un dels nostres clàssics.

  4. Retroenllaç: La casa del silenci | Racó per llegir

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s