Maletes perdudes

Una furgoneta blanca s’atura davant un forn de pa qualsevol. Després de poques maniobres, el rugit del motor cessa i sobre la porta del conductor. En baixa un home de mitjana edat, de constitució ampla i poca alçada. Camisa de quadres arremangada, braços colrats pel sol i uns texans descolorits que han viatjat per mig món. Amb un posat de bonifaci ressaltat pel roig de les galtes, l’home tanca la porta del vehicle colpejant-la una mica massa fort.

A l’altre cantó, uns talons prims de mig pam aterren suaument al paviment. L’acompanyant és una dona alta que irradia llum. Pell morena, cabells llargs i ulleres de sol que mig revelen unes faccions dolces i alhora belles. Conscient de l’impacte de la seva figura, llueix un vestit curt i senzill de flors i unes arracades. Els vianants, encara amb les lleganyes enganxades als ulls, es giren sense voler per contemplar-la, però xoquen amb una asimetria estranya. La parella, de costat, sembla una contradicció on les formes rotundes d’ell trenquen l’harmonia d’ella, que li passa gairebé un cap.

Dins la botiga, una dona de mitjana edat els rep amb un somriure.

– Un troç de coca de xocolata, si us plau.- sol·licita ell, amb una veu profunda.

La dependenta els serveix servilment. De cua d’ull, observa la noia i es pregunta què deu amagar ell perquè ella hagi decidit quedar-se al seu costat. La promesa d’amor incondicional? Una fortuna oculta? Un fill fet sense voler?

– Són 2 euros amb 50.- anuncia la dona mentre li embolica el paquet. Ell remena una cartera atrotinada mentre ella, al seu costat, es manté immòbil rere les ulleres de sol.

Altre cop fora el carrer, ell parteix la coca i n’hi dóna un trosset, que ella mossega tímidament.

– És boníssima! Però m’has fet venir fins aquí només per comprar coca?

Ell l’abraça per la cintura i li assenyala un bloc de pisos tant modern que sembla acabat de fer.

– Veus aquell balcó, el de dalt de tot?.- una espurna d’il·lusió li pinta la mirada.- És casa nostra.

Maletes perdudes

Així m’imagino, més o menys, en Bundó i la Carolina, dos dels personatges de Maletes perdudes. És estrany com, a mesura que llegeixes i comentes novel·les de qualsevol tipus, t’adones que no són un simple entramat objectiu d’històries, sinó que engloben una pluralitat d’interpretacions en funció de cada lector i el seu punt de vista particular.

Aquesta obra ha resultat ser una (altra!) decepció després de tantes bones crítiques i recomanacions sobretot durant Sant Jordi. La idea de base (quatre fills de mares diferents però d’un mateix pare) m’ha agradat i la trobo original, però el discurs continu dels narradors se m’ha fet llarguíssim i pesat.

Gabriel és un camioner que viatja per tot Europa juntament amb en Bundó, el seu amic de l’ànima, i amb els anys el destí li regala un fill a Frankfurt, un a París, un a Londres i un a Barcelona, tots quatre de mares diferents conegudes per casualitat. Tots quatre fills, però, comparteixen el nom per voluntat del pare, un fet que descobreixen en retrobar-se.

Maletes perdudes és una estranya biografia de ficció escrita a quatre mans, on cada personatge narra la situació en què la seva mare va coincidir amb el Gabriel. Arran de la desaparició del pare, els quatre germanastres enceten una recerca al passat i donen veu a aquelles persones que l’envoltaven.

Cal reconèixer que l’estil de l’autor és acurat i que hi ha frases contundents que inciten a la reflexió, però he trobat a faltar un motor potent que empenyi la història i motivi el lector a seguir llegint. Algunes descripcions són extremadament acurades i molts cops es desenvolupen històries paral·leles que no incideixen en l’argument principal i només afegeixen pàgines a la novel·la sense dotar-la d’interès. A més, el recurs del narrador a quatre mans tampoc m’acaba de convèncer.

Ideal per a…amants de les novel·les sobre vides anònimes, on l’acció no és rellevant però destaca l’estil acurat i les frases per a recordar sobre certeses de la vida.


Advertisements

6 thoughts on “Maletes perdudes

  1. M’ha agradat la descripció que fas al princip. Trobo que els teus personatges s’asssemblen bastant als que havia imagina’t.
    Aquest és un llibre que em va costar, el vaig llegir a batzagades. Tot i que m’ha agradat no em va acabar d’enganxar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s