Avui tot el país gira al voltant d'una pilota

De bon matí, una brisa blaugrana inunda l’ambient. Fins i tot els més despistats s’adonen que succeeix quelcom d’estrany.

Si, abandonant les qüestions personals, haguessis destinat part del temps a informar-te mínimament de l’actualitat, t’hauries adonat que als mitjans de comunicació el món sembla haver-se aturat. Els conflictes, la política i l’estat del planeta han esdevingut elements secundaris per deixar pas a l’element prioritari i indispensable de la societat catalana: el Barça.

En travessar la porta de casa, l’evidència esdevé majúscula: els colors del Barça són presents fins i tot dins el cafè amb llet. Et creues amb tot tipus d’objectes blaugrana, observes la gent penjar la bandera al balcó i, badant, ensopegues amb una criatura que encara no parla però ja porta la samarreta del Puyol. Els pares, culés declarats i convençuts, ja havien fet soci del club al xiquet abans d’haver-li escollit el nom.

A mesura que avança el dia, la pressió atrapa empresaris, comerciants, mestres, jubilats, infants i fins i tot l’escombriaire de l’estació. Tots s’uneixen en un estat d’histèria comú que només els amants de l’esport comprenen.

Minuts abans de l’inici del partit, el carrer és una desfilada de samarretes del Barça, que encomanen l’emoció continguda i fan ressorgir els nervis, sempre a flor de pell.

El primer toc de pilota aconsegueix, en un instant, fer oblidar a tothom les preocupacions més horroroses que ofuscaven les ments i el pensament de la societat esdevé monotemàtic.

Exceptuant, és clar, aquell petit percentatge de població que, per qüestions desconegudes encara per la ciència (tot i que el govern ha destinat bona part dels recursos d’I+D a investigar-ho en profunditat) avorreixen el futbol. A tot arreu hi ha d’haver excepcions.

De sobte, la llei de la gravetat i les grans qualitats del jugador del moment permeten que la pilota creui la porteria contrària. L’eufòria és general. Tots els culés esdevenen un de sol i l’afició blaugrana es fa sentir. Pell de gallina.

I comparteixes abraçades amb aquell veí tan emprenyador que mai neteja l’escala, no t’avergonyeixes de tenir llàgrimes als ulls i llances crits a tort i a dret per fer saber al món sencer que la felicitat i la victòria ja formen part de tu.

Qui afirma que el futbol és una estupidesa? Almenys en el cas del Barça, l’esport fa país i transmet un sentiment comú capaç de desvetllar estima per Catalunya als més conservadors (sempre i quan no siguin del Madrid, és clar).

Tot i que el partit s’ha acabat, la festa no ha fet més que començar. Cada país viu la victòria a la seva manera, i aquí el Mediterrani es fa notar. Crits, xiulets, abraçades, complicitat, cerveses, petards, música, calor, somriures i una eufòria compartida que s’allargarà fins l’endemà.

Però, com tot en aquest món, la màgia del futbol no dura per sempre, i amb el pas dels dies es va esvaint.

Al cap d’unes setmanes, coincideixes amb el veí a l’ascensor i la situació esdevé insostenible. Qui recorda ara aquella complicitat, aquelles abraçades? Moments d’èxtasi general en què un no sap el què es fa, ja m’entens noi, però la rutina torna a omplir la vida de la societat. A la memòria només resta la victòria.

És aleshores quan, per trencar la tensió de l’ambient, li fas un somriure i recordes al veí emprenyador que aquesta setmana li toca a ell netejar l’escala.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s