Emma

Les obres de Maria Barbal són curulles d’obsessions, angoixa, prohibicions i feminitat. Emma no n’és l’excepció i compleix al peu de la lletra les característiques narratives que han donat el renom de l’autora.

Una dona es troba per primer cop sola, desorientada i abandonada després d’haver-se decidit a deixar enrere una vida supèrflua i sense sentit. Amb la seva filla com a objectiu llunyà però persistent, la protagonista segueix una lluita constant que la duu fins a assolir un cert grau de bogeria i a viure en la més extrema misèria. Les situacions mostren la naturalesa de l’ésser humà i són una reflexió filosòfica interessant sobre els valors, les disfresses i la hipocresia que regeix la societat.

Si us han agradat altres obres de Maria Barbal, aquesta no us decebrà.

D’on ha sortit? De la insistència de la meva mare perquè reprengui les novel·les d’aquesta autora.

Pedra de tartera

Una de les magnífiques obres de la literatura catalana. Amb Pedra de tartera, Maria Barbal ha creat una joia narrativa destinada als amants de les lectures senzilles i breus però curulles de melancolia, força i significat.

La Conxa és una noia gairebé anònima, que aboca tota la seva vida en poques planes per explicar-la al lector. Ella és la protagonista d’una història que comença amb un sotrac: tot just encetada l’adolescència, ha d’abandonar la seva família per anar a viure amb uns tiets. La tristesa i la nostàlgia omplen l’existència de la noia, que no entén què li passa i afronta amb valentia i confusió la seva situació.

La coneixença del seu futur marit, el Jaume, aconsegueix retornar-li l’alegria, i poc a poc va adoptant una vida lligada als costums i les maneres tradicionals de l’època. En un poble desconegut del Pallars, la Conxa va plantant arrels fins que la brusquedat de la guerra li arrabassa els pocs fonaments sòlids que havia establert.

Mitjançant el caràcter aparentment feble de la protagonista, l’autora transmet un sac d’emocions que embolcallen el lector. Conxa és inculta i desconeix els motius del què li succeeix, però la seva figura és la d’una dona forta i sàvia que encara sense covardia allò que li porta la vida.

L’estil que empra Maria Barbal, típic del pallarès i amb mots realment sorprenents, configura la darrera peça d’una obra que va més enllà d’una simple història de la vida al camp.

D’on ha sortit? Recomanació d’una coneguda llunyana.

Un fragment que és una delícia:

“Els dies s’enllaçaven els uns als altres en un llarg rosari sense misteris. Els uns, passaven de pressa; els altres, a pleret, però quan comptaves ja se n’havia fet un feix,  de temps”