El primer dia

Obra d’aventures i amor en un estil directe i assequible per a tothom. El primer dia parla de la història entre un astròleg i una arqueòloga que van a la recerca de l’impossible i que passen mil i una trifulgues en una experiència on la fantasia hi és molt present. A través de la veu del protagonista, l’autor ens fa arribar reflexions assequibles a tothom que fan referència a dos grans temes (la memòria i l’amor) distribuïts a través de frases que posen de manifest la fragilitat dels records (“La memòria és tan mandrosa com hipòcrita, només reté els millors i els pitjors records.”), la complementarietat entre les parelles (“No són ni l’home ni la dona els que han de ser ideals, sinó el que volen compartir junts.”), el fet de compartir la vida amb algú (“Crec que les històries es teixeixen així, amb una successió de petits moments fins a concedir-vos el futur d’un gust compartit.”) i el poder (subjectiu) de la memòria (“El temps no ho esborra tot, hi ha instants que queden intactes a la nostra memòria, tot i que no puguem saber per què aquests i no uns altres”). Així totes juntes, sembla que tanta filosofia embafi, però les frases estan molt ben repartides al llarg de l’obra de manera que apareixen en una petita dosis i en el moment adequat per gaudir-ne.

El primer dia és una novel·la extensa però ràpida, sense grans fragments ni un estil recargolat. Hi he trobat a faltar descripcions (no n’hi ha ni una sobre els personatges, que es dibuixen a partir de la imaginació del lector) i una mica més de profunditat en les relacions entre protagonistes, que sembla que interactuiin en un context de superficialitat irritant. A banda d’això, és una bona novel·la per evadir-se de les preocupacions quotidianes ja que transporta el lector a una realitat completament diferent a la rutina del dia a dia.

També n’ha parlat la Montserrat Brau al blog de Nosaltres llegim.

 

Totes les coses que no ens vam dir

Aquest llibre m’ha servit per descobrir Marc Lévy, un autor que m’ha recordat en part a Francesc Miralles tot i que en difereix respecte a la qualitat de l’escriptura, ja que l’estil de Lévy es presenta més elaborat i no tan simplista, segons el meu parer. Totes les coses que no ens vam dir és una història que frega la frontera entre realitat i fantasia amb una trama emotiva i un xic ensucrada que s’orienta cap a aquelles persones propenses a somriure amb la lectura i a recórre-hi per evadir-se d’una vida massa carregada de problemes.

Totes les coses que no ens vam dir és la història d’una relació truncada entre un pare i una filla, que per una casualitat increïble s’uneixen i refan pedaç a pedaç les seves diferències i es retreuen el passat per construir un nou vincle sense rancúnies ni remordiments.

Malgrat que des d’un bon principi es veu per on aniran els trets, l’obra creix a mesura que es passen les pàgines i Lévy evita caure en el recurs fàcil de les situacions “felicitat extrema”, on tot el què succeeix es resol sense obstacles ni conseqüències negatives amb l’objectiu de proporcionar un flux agradable però que peca de simple al lector. En aquest cas, l’autor encamina la història cap a un final previsible però alhora curiós que no fa caure el lector en l’avorriment del “ja es veu què passarà” sinó que l’anima a seguir llegint per veure “com passarà el que es preveu”.

La fluïdesa de l’obra i la narració directa i propera encaixen sense fissures amb l’estructura de la novel·la, que no va destinada a convertir-se en una obra mestra sinó que més aviat és ideal per distreure el lector.