No és un dels millors Mankell que he llegit, però la novel·la té la seva gràcia. L’obra arrenca amb un crim macabre: en un petit i aïllat poble de Suècia apareixen morts tots els seus habitants excepte dos, que no han sentit ni han vist res. Vinculada a l’esdeveniment per qüestions personals, una jutgessa s’involucra en la investigació que la porta a la Xina i als EEUU en una història de venjança i odi que ha perdurat al llarg de moltes generacions.
Mankell barreja la novel·la negra amb la novel·la històrica en un experiment que no aconsegueix donar tots els seus fruits. Malgrat que l’argument estira al lector perquè segueixi llegint, la intriga decau al llarg de les pàgines probablement per l’exagerada extensió de la novel·la. Els punts forts de l’escriptor es veuen reflectits en l’obra, que compta amb una paleta de personatges molt variats i alhora construïts de forma precisa i meticulosa; els protagonistes no són únicament la via per conèixer els culpables del crim, sinó que paral·lelament demostren les seves febleses personals, que els apropen al lector.
A més, les detallades descripcions que caracteritzen l’estil de Mankell també hi són presents, i els forts contrasts entre escenaris aporten un plus a l’obra. Tanmateix, la història trontolla i no acaba de desenvolupar tot allò que sembla prometre en un principi. És una narració entretinguda, que es podria equiparar a les d’escriptors novells, però si tenim en compte l’experiència de Mankell i les nombroses ocasions en què ha demostrat la seva qualitat literària, aquesta obra deixa molt a desitjar.
