A tres metros sobre el cielo

Una altra novel·la d’amor que presenta el mateix esquema de les obres de Moccia. Un noi i una noia amb caràcters polaritzats són l’exemple d’aquella frase “Els extrems es toquen”. Tot i les complicacions socials i els remordiments psicològics davant una relació que sembla forçada, viuen moments de passió i felicitat extrema on res sembla impossible. L’autor ens fa creure que l’amor és meravellós i que les històries com aquesta existeixen.

L’escenari, Roma, subratlla l’argument i el fet d’haver-lo llegit justament quan visitava la ciutat ha estat l’aspecte que m’ha fet gaudir de la novel·la. Sempre és interessant trepitjar un lloc que l’escriptor descriu a la història i veure com concep l’espai per contrastar punts de vista i deixar respirar la imaginació. Tot i això, em va agradar més Perdona’m si et dic amor, suposo perquè era la primera novel·la que llegia d’aquest autor i no sabia què m’esperava.

És una obra ideal per als defensors de les fantasies romàntiques, és una bona eina per evadir-se però no el recomano a aquells que els agrada tocar de peus a terra.

D’on ha sortit? De la recerca a última hora d’una novel·la que passés a Roma per poder gaudir d’un viatge inesperat.

Perdona'm si et dic amor

En un primer moment, m’he enamorat perdudament d’aquesta novel·la. Ara, un cop acabada, crec que es pot establir un paral·lelisme amb les històries d’amor on als inicis tot sembla màgic però, amb el temps, els defectes surten a la llum i la relació depèn de la fortalesa i la voluntat dels membres de la parella. En aquest cas, ell és un publicista de trenta set anys atractiu i amb molts èxits a l’esquena, però a la vegada un home ple de dubtes i un xic immadur. Ella, una noia de disset anys preciosa i atlètica molt segura de si mateixa i una mica tabalot però amb moltes ganes de menjar-se el món.

Dos individus que xoquen un dia per casualitat i inicien una amistat que deriva en una profunda història d’amor. Malgrat els magnífics intents de l’autor per muntar una relació perfecta, el lector p0c a poc va tocant de peus a terra. Com passa en les històries d’amor, quan els primers moments de passió s’esvaeixen, en aquest cas el desencís es va desfent i hom es qüestiona la credibilitat de les situacions.

D’acord, és molt bonic viure en un món on l’amor és correspost i les parelles encaixen com peces de trencaclosques, on els diners no són un problema, els amics actuen exactament quan el protagonista els necessita i tot surt perfectament bé. Ara, quan portes unes quantes pàgines en aquesta societat de color de rosa, sorgeixen uns quants dubtes que fan trontollar els pilars de la novel·la. Com pot ser que tot sigui tant fàcil? És així, la vida real, una societat superficial i hipòcrita on tot s’esdevé per complaure els individus que la formen?

L’escenari, Roma, no podria ser més italià, com tampoc ho deixen de ser les nombroses cites i frases d’amor que s’intercalen entre les anècdotes de l’Alessandro i la Niki. La novel·la, un conglomerat de moments dolços que desprenen tendresa i admiració entre els protagonistes però al capdavall sense cap rerefons contundent.

Si busqueu un llibre per evadir-vos, i viure la felicitat que desprèn cada paraula de la novel·la, endavant. De fet, què és la lectura sinó una forma d’oblidar les preocupacions personals? Ara bé, també arriba un punt que t’adones de la importància dels problemes, sempre i quan no destrossin allò que has construït sinó que et posin una mica difícil el camí a recórrer i et facin despertar les ganes de viure per solucionar-los.

D’on ha sortit? De la recomanació d’una amiga molt enamorada.