Fight club

En la linia que caracteritza Palahniuk, Fight club es configura com un relat acid i cru de la realitat humana. El lector comparteix amb el protagonista un estat de paranoia constant que es mante durant tota la novel.la. Tot i que el llindar de la bogeria es intrinsec a l’estil de Palahniuk , algunes situacions es podrien considerar exagerades si el lector fila prim. La novel.la, construida a partir de dialegs rapids, monolegs interiors i molta accio, es una de les millors obres de Palahniuk, tot i que no m’ha acabat de convencer.

Per als amants del sang i fetge, les armes quimiques i les malalties dificilment curables, aquest es el llibre ideal. El protagonista, un home de negocis amb una vida sense sobresalts, entra de sobte en un mon de violencia, dolor i patiment que no aconsegueix superar. Sense voler fer discriminacions de sexe, he trobat que es una novel.la molt masculina, amb suposits secundaris que no he acabat d’entendre per la meva condicio de dona, suposo.

L’extremisme, la ficcio sobreposada a la realitat, les destruccions de l’esser huma i l’agonia que pateix el protagonista des de la primera fins a la ultima pagina atorguen a la historia un matis fosc i, en un cert punt, dramatic. Com a rerefons, Palahniuk no s’ha oblidat de presentar la seva tradicional critica a la societat que es pot trobar en les seves obres i que questiona el per que de tot plegat.

Rant. La vida d'un assassí en sèrie.

Sang i fetge, sexe, morts, infeccions, cotxes, misteri, situacions caòtiques i fils narratius que no acaben enlloc. És una novel·la poc estructurada, on poques coses tenen sentit i la ignorància del lector creix a mesura que es passen les pàgines. Tot i que Palahniuk es caracteritza pel seu estil excèntric i ple d’incoherències, aquest cop no aconsegueix crear un relat amb prou força.

D’altra banda, l’estil literari que empra l’autor no afavoreix la lectura: es basa en la història oral, per la qual cosa la narració s’aguanta només a partir de les veus dels personatges. A més, la història mescla diversos protagonistes que no aconsegueixen crear una trama cohesionada prou sòlida per despertar l’interès del lector.

L’intent frustrat per part de l’autor de generar malestar i temor respecte les malalties infeccioses culmina amb un final gens creïble i molt rebuscat. Realment, Palahniuk ha fet obres molt millors que aquesta, i sembla que no li prova recrear-se en un gènere que ja ha desgastat anteriorment amb altres novel·les més interessants.

Com a aspectes positius, cal remarcar únicament que aquesta novel·la és una guia prou interessant sobre pandèmies i epidèmies que han tingut lloc al llarg de la història. Ara bé, probablement és més fiable accedir directament a arxius històrics i a manuals mèdics que posen a l’abast del lector continguts que encaixen amb la realitat.