Pedres de toc

Amb Pedres de toc, Carme Torras s’allunya de la ciència ficció per endinsar-se en el camp de les relacions personals entre desconeguts. La novel·la parteix d’un vincle suposadament casual, un encàrrec de feina, per teixir la relació entre una ballarina retirada i una biògrafa en ple esclat professional. El contrast generacional entre les dues protagonistes no trontolla gràcies a que tenen quelcom en comú: l’ambició de construir-se un futur brillant i d’esdevenir una figura reconeguda en la societat.

La Carla és una jove periodista estancada en una empresa de biografies per encàrrec. Malgrat la seva obsessió per assolir l’èxit laboral, la feina que duu a terme la fa sentir buida i perduda fins que topa amb l’oportunitat d’escriure la biografia d’una coreògrafa famosa. A partir d’aquí, la Carla entra a la vida de la Nydia, una ballarina i pintora extremadament freda i altiva.

Entre les ganes de desxifrar el passat opac de Nydia i els tombs emocionals de la jove biògrafa, Pedres de toc ensenya com, tot i la distància inicial, la relació entre les dues protagonistes s’intensifica fins al punt de convertir-se en un vincle molt especial. L’obra, escrita amb precisió i detallisme, compta amb una veu narrativa molt delicada que convida al lector a formar part d’aquesta unió sorgida del no res però plena de matisos emocionals.

Després de llegir La mutació sentimental (obra posterior a Pedres de toc), Carme Torras m’ha tornat a atrapar amb una novel·la completament diferent i que demostra que l’autora es mou com peix a l’aigua en diversos gèneres literaris.

També se n’ha parlat al blog de Viuillegeix.

La mutació sentimental

La ciència ficció esdevé, amb aquesta obra, una excusa fantàstica per imaginar un futur on els robots són indispensables per a sobreviure. El temps i el progrés han difuminat les emocions i el món ha prioritzat l’eficiència, la productivitat i els avenços tecnològics. I des d’aquest punt de partida, La mutació sentimental ens convida a reflexionar sobre el pes dels sentiments en la nostra vida actual, com també a replantejar-nos cap a quina direcció avança el progrés i si realment és aquest el futur que volem per als nostres successors.

En l’escenari dibuixat per Carme Torras, no es pot concebre una persona sense un robot. Els ROBS són una part més dels humans, fins al punt que controlen les seves constants vitals, aconsellen, enregistren vides i actuen responent a les necessitats del seu PROP.

Dins d’aquest món apareix la Cèlia, una noia del segle passat que es troba, de cop i volta, en un futur que no comprèn. El llenguatge gestual, els somriures, les abraçades i qualsevol contacte humà són rebutjats per als habitants del futur, que han desenvolupat una xarxa de relacions tant freda que fa posar els pèls de punta. La Lu o en Leo, aquest en menor mesura, en són un exemple clar. Tot i això, els personatges senten i s’emocionen, fet que denota la pervivència de sentiments, encara que molt apagats en la majoria de casos. No hi ha, doncs, absència d’emocions sinó que aquestes han mutat: l’amor, l’afecte i l’estima han anat desapareixent per donar pas a un egoïsme que neix de la individualitat i la destrucció dels vincles afectius més bàsics, com per exemple el lligam entre mare i fill.

Com en totes les societats, un grup de persones que s’oposen a tal transformació, entre els quals hi ha la Silvana, han creat un oasi on s’intenta recuperar la química de les emocions per lluitar contra el canvi. La interacció entre la Cèlia, la Lu, en Leo i la Silvana configura una obra amb moments entranyables però també amb situacions que poden arribar a irritar el lector. A més, tots ells no són personatges clarament definits sinó que es van moldejant a mesura que es passen les pàgines i obliguen a plantejar-se un munt de qüestions existencials.

Amb un estil senzill i sense grans floritures, Carme Torras ens empeny a fer una projecció de futur per millorar una mica el present i seguir el camí que escollim per tal d’aconseguir un demà que s’adeqüi a les nostres perspectives. Perquè, al cap i a la fi, no es pot assegurar que la fredor i la neutralitat no facin més feliços als personatges de La mutació sentimental que a nosaltres, ja que la felicitat és una qüestió personal que es construeix un mateix marcant-se el recorregut que vol. Ara bé, estem disposats a acceptar la desaparició de l’estima i el reconeixement cap als altres?

Cal afegir que sense les meves companyes del QL? no hauria aconseguit endinsar-me tant profundament en l’obra ni extreure’n tantes reflexions, fet que demostra (tornant a la idea de la individualització) que un grup de persones sempre arribarà més enllà que un individu sol.

Ideal per a…aquells que es qüestionen el futur i s’indignen davant la indiferència emocional cada cop més gran que està afectant cada cop més la societat.