Tenint en compte que Ruiz Zafón ens ha demostrat la seva capacitat per satisfer els lectors amb obres com L’ombra del vent, em veig obligada a fer una crítica com la que ve a continuació.
En un escenari més adecuat per pel·lícules de terror sense cap més finalitat que la de fer passar una mala estona a l’espectador, Ruiz Zafón construeix una història impotent, pobra de recursos i amb dèbils intents d’enganxar al lector que només serveixen per empitjorar la cosa. Les descripcions comparteixen el caire obscur de l’obra, però sembla que tot passi en un mateix lloc. L’argument, sense llum, està constituït per tres pilars bàsics que es repeteixen a cada pàgina: dolor, decepcions i desgràcies.
L’intent de l’autor de crear una atmosfera misteriosa davalla amb un ús desmesurat de paraules extremadament complexes. Que no sap, Zafón, que un bon escriptor no és aquell que empra vocabulari culte sinó algú que narra amb precisió i gràcia una història?
Tanta sang, foscor, crims i brutícia genera un sentiment d’adversió al lector que no afavoreix la història, ja de per si poc intensa. Aquest cop, Zafón m’ha caigut als peus. On ha perdut aquella habilitat d’encaramelar al lector, d’enganxar-lo a les seves pàgines i fer que romangui immers en la trama i els personatges fins al final?
