Obra d’entremigs que oscil·la entre el romanticisme ensucrat, una ciència-ficció primerenca i el dinamisme incessant de les novel·les d’acció. La mujer del viajero en el tiempo és una història amb moltes etiquetes, que beu de diversos estils però a la vegada reivindica la seva veu pròpia. L’autora, Audrey Niffenegger, roba una de les qualitats que s’atribueixen a éssers fantàstics i súper herois i la incorpora a un personatge confús, terriblement humà i incapaç de gestionar el que alguns considerarien un atribut meravellós.
Henry és un home atractiu, intel·ligent i amb les idees clares, és a dir, un tipus excel·lent si no fos perquè el seu ADN difereix de la resta de persones. El protagonista de la novel·la vagareja amunt i avall en la seva vida cronològica en viatges que no pot establir ni pot fixar la destinació. La seva existència no és lineal, i només es guia per la seva dona, que és present al llarg de tota la seva vida. Així, mentre Henry procura manegar els canvis sobtats d’espai i de temps, Claire segueix la seva presència intermitent amb una devoció que espanta.
La càrrega romàntica de la història pesa molt, i fins i tot a vegades en fa trontollar l’argument. L’obediència de Claire, l’admiració absoluta cap a Henry i la seva infinita paciència connoten l’obra d’un caràcter ensucrat que en alguns moments s’excedeix. Tanmateix, el caràcter de la protagonista exerceix de contrapès, i ajuda a fer de l’obra una novel·la que toca de peus a terra. Malgrat la ciència ficció és present en tot moment, la història és versemblant i propera.
A la vegada, l’autora ha inserit un component d’acció i aventura que dóna dinamisme a l’obra i evita que es converteixi en una novel·la rosa sense incentius per al lector. Cal reconèixer la capacitat d’Audrey Niffenegger per anar deixant fils d’incògnita que reprendrà al final, amb un tancament de la història un xic previsible però satisfactori.
També se n’ha parlat al blog El que llegeixo.
