Després de l’èxit que va assolir amb Junts i prou, amb aquesta obra l’autora perd l’encant de la primera. La història és tan simple i típica que s’ha d’aguantar dels elements mig màgics que va introduïnt a mesura que avança la novel·la. Tot i així, esdevé exageradament emotiva, fins al punt que no se sap d’on surt tant d’amor i dolor alhora.
Com si volgués jugar amb el lector, la narració és a base de paràgrafs, la majoria sense cap connexió visible, que fan avançar la història a trompicons. Hi ha elements característics de la novel·la francesa que, segons el meu parer, atorguen una mica de gràcia a la novel·la.
Amb un protagonista excessivament críptic, la trama es va desgranant sense donar a conèixer tots els punts essencials per a una completa comprensió de l’obra, de manera que el lector s’omple de dubtes a mesura que avança en comptes de resoldre’ls mitjançant la història.
Realment, em va agradar molt més Junts i prou.
D’on ha sortit? De l’esperança que Junts i prou tingués continuïtat, ni que fos en l’estil de l’autora.
