Tres joves, sentiments a flor de pell i la vida per davant. Les obres d’Almudena Grandes són per damunt de tot un remolí emocional, i en aquest sentit Castillos de cartón no és menys. La novel·la gira al voltant d’una relació a tres bandes guiada per un amor torrencial, d’aquells que caracteritzen la sortida de l’adolescència, i que esdevé font de passió, incerteses i xocs sentimentals. Castillos de cartón és una muntanya russa de sensacions, on els protagonistes són els primers en marejar-se davant les pujades i baixades anímiques d’una obra on l’estabilitat és impossible.
Una noia solitària, farcida de dubtes i sense saber cap on traçar el seu futur. Dos amics, l’un tímid i confús, l’altre massa segur d’ell mateix. Tots tres comparteixen estudis, Belles Arts, i una ambició desmesurada per triomfar al món de la pintura. A la vegada, tots tres són impotents sentimentals, incapaços d’estimar en condicions considerades socialment normals. La solució és fàcil, i emergeix aviat; la llibertat d’una joventut lluny de casa al Madrid dels anys vuitanta els empeny a encetar una relació a tres, que serà el motor d’una obra on els alts i baixos no concedeixen cap treva al lector.
La destresa d’Almudena Grandes per desgranar emocions amb originalitat i veu pròpia es fa palesa un cop més a Castillos de cartón. En aquesta ocasió, serà el discurs de la noia, María José, qui donarà vida a una història amb pinzellades eròtiques, que insinuen però no expliciten res. José, tumultuosa i influenciable, recorda tènuament la Lulú de Las edades de Lulú, malgrat la innocència de la primera l’allunya de la possibilitat d’equiparar-les. En paral·lel, Jaime i Marcos es delimiten com dos personatges essencials per equilibrar (i alhora tambalejar) la balança d’uns protagonistes que són l’essència de la història.
Amb menys de dues-centes pàgines, Grandes esbossa una obra dramàtica amb tocs d’humor, jugant entre la novetat d’una situació poc corrent i l’evidència tàcita que tres no poden compartir el mateix. Castillos de cartón és, doncs, la demostració un cop més que no calen excessives pàgines per explicar una bona història i atrapar el lector.
