La delicadesa

La mort i el dol són temes espinosos, que requereixen un enfocament molt ben pensat per no crear una novel·la basada en els tòpics fàcils i la freda superficialitat que se’n desprèn quan no se sap com tractar el tema. La delicadesa és la demostració que no calen reflexions ampul·loses ni monòlegs grandiloqüents per expressar el remolí d’emocions que comporta la pèrdua inesperada d’un ésser estimat. Foenkinos dóna llum al procés de dol mitjançant un estil indirecte i senzill, on el contingut de la novel·la no roman en les paraules, sinó en tot allò que no es diu.

Nathalie i François són la parella perfecta per a una història d’amor sense fissures. Enamorats fins al moll de l’os, viuen una relació completa on les discussions sense fonament, l’embotiment de la rutina i els dubtes sobre el futur no existeixen. El que en un principi podria semblar una història embafosa fins a la sacietat, però, es transforma ràpidament en una narració on el dolor silenciós d’una absència primerenca ho impregna tot.

Malgrat el caràcter aparentment lúgubre de la història, La delicadesa no és una novel·la trista ni tenebrosa. Foenkinos tracta el dol de la protagonista amb suavitat i sense reiteracions macabres que, valgui la redundància del títol, converteixen l’obra en una novel·la delicada i fins i tot simpàtica sobre la mort. L’autor juga amb uns personatges maldestres i confusos per fer-los confluir en un escenari comú on, matusserament, intenten reparar la seva vida sentimental a base de passos en fals i silencis carregats de significat.

Amb la voluntat de picar l’ullet al lector, Foenkinos alterna la narració amb fragments sobre detalls insubstancials de cada escena, ja siguin lletres de cançons que els personatges escolten, receptes sobre el que mengen i fins i tot frases cèlebres molt originals. Aquesta particularitat esdevé la cirereta del pastís d’una obra molt ben pensada perquè, més enllà de transmetre la tristesa que hi plana de rerefons, desperti més d’un somriure al lector.

També se n’ha parlat al blog de l’Espolsada.

Los enamoramientos

Qualsevol excusa, sempre i quan estigui ben construïda, és bona per endinsar-se en les grans preocupacions de la humanitat, i així ho demostra Javier Marías. A Los enamoramientos la història queda relegada en segon pla per donar veu al relat intimista però intens d’una protagonista que ho inunda tot. Amb una prosa curosament elaborada, la novel·la és un viatge pausat que repassa des d’una perspectiva pròpia els dos temes universals de la literatura: l’amor i la mort.

Entre l’anàlisi filosòfica i la novel·la psicològica, Los enamoramientos parteix d’un argument senzill per explorar en paral·lel el procés d’enamorament i la pèrdua d’un ésser estimat. L’alegria i el dol es barregen en l’obra, que planteja com l’amor pot trencar els principis ètics i crear infinites contradiccions.

Els personatges, i més concretament la protagonista, són l’element que defineix la novel·la. La Maria és una dona a l’ombra, amb una feina qualsevol i una vida grisa i rutinària que només té sentit gràcies a la gent que l’envolta. Ja siguin coneguts o desconeguts, ella observa el seu voltant i viu en silenci amb l’exterior. De portes enfora, la Maria és una actriu secundària que passa desaparcebuda en tots els contexts. Tanmateix, dins seu les converses no cessen i la seva ment està governada pels monòlegs interiors sobre tot allò que veu i que viu.

Los enamoramientos és una obra guiada per la veu narrativa, que adquireix qualitat gràcies a la manera d’explicar més que pels esdeveniments en si. La prosa de Marías és per tant un element fonamental de la novel·la, que està plagada de descripcions denotant la riquesa semàntica de l’autor. Així, Marías s’adreça a un públic molt concret, allunyat dels best-sellers i amant de la literatura per ella mateixa. Los enamoramientos és doncs una obra per als lectors sense pressa, que gaudeixen amb una prosa impecable i busquen fragments carregats de significat, d’aquells que conviden de tan en tan a aturar-se  i reflexionar.

També se n’ha parlat al blog Viu i Llegeix.

Fago

Se sol dir que la realitat supera la ficció, i Fago n’és un bon exemple. L’assassinat de l’alcalde del poble l’any 2007 és el detonant del relat de Carles Porta, que fa emergir la part més humana d’una història plena de matisos. Desmarcant-se de les versions dels mitjans de comunicació, l’autor s’endinsa en els fets a través de l’entorn més proper del condemnat i dóna veu a la germana d’aquest, que ofereix una perspectiva completament oposada al relat oficial. Més enllà de la narració, Fago és un exercici de periodisme impecable, que enalteix la professió i evidencia com, malgrat la informació ha esdevingut un servei fonamental en la societat, el biaix i la subjectivitat provoquen que només es conegui la cara més típica de la realitat.

Tot i que el crim de Fago és l’eix central de la història, l’obra no es conforma amb la descripció dels fets sinó que n’explora totes les vessants. A través dels ulls de la germana del condemnat, Fago segueix el transcurs dels esdeveniments des del dia després de l’assassinat fins a la resolució judicial, tres anys més tard. L’obra és per damunt de tot un relat humà i colpidor, que evita caure en el sensacionalisme i a la vegada no deixa indiferent. Amb l’objectivitat com a principi fonamental, Carles Porta adopta un rol secundari però hàbilment exposa els buits i les contradiccions en la investigació policial i el posterior plet, que només serveixen per reforçar la frustració de la família, incapaç de combatre amb les decisions d’uns òrgans judicials al servei dels més poderosos.

Entre la narració històrica i el periodisme d’investigació, Fago és un document precís que dóna llum a tots els fets i detalls que els mitjans convencionals tendeixen a ignorar. L’obra representa un periodisme molt més ric del que predomina en el món de la comunicació actual. Mitjançant cartes, converses amb l’entorn del condemnat i documents policials, Fago configura un relat farcit de tot allò que s’oblida en les cròniques de premsa, malgrat ésser probablement una part rellevant dels fets. La única pega, però, és la manca d’una perspectiva més àmplia, que no es remeti únicament a la família del condemnat sinó també a la resta de persones esquitxades pel crim.

En qualsevol cas, si la història del crim de Fago ja sembla increïble seguint les versions oficials dels esdeveniments, les vivències de la família del condemnat i l’evolució del procés judicial, tacat d’incongruències, encara ho semblen més. I el pitjor (però en part també el millor) de l’obra, és que els fets són reals.

Primavera, estiu, etcètera.

Quan a la vida real les coses van mal dades, la literatura és el refugi ideal per evadir-se i desconnectar de les preocupacions. Tanmateix, no tots els llibres són oasis d’aïllament del món que ens envolta, i precisament Primavera, estiu, etcètera. es desvincula força d’aquesta funció. L’obra de Marta Rojals provoca més aviat un “efecte mirall”; el lector troba en la novel·la una història normal i corrent, sostinguda per una paleta de personatges d’aquells que podries trobar a la cantonada de casa. La pesantor que podria suposar la rutina, però, es trenca mitjançant els monòlegs interiors d’una protagonista plena de força, que capgira el dramatisme de les seves experiències i les transforma en situacions altament divertides i carregades d’humor.

L’Èlia de Cal Pedró té la vida més o menys muntada: passant de la trentena, treballa d’arquitecta a Barcelona, on viu amb la seva parella. Tanmateix, la seva existència pateix un sacseig considerable quan el seu xicot l’abandona i en paral·lel la crisi esquitxa el sector immobiliari en termes laborals. Davant tal escenari, la protagonista decideix passar uns dies al seu poble natal, i serà allà on recuperarà amistats d’infantesa, s’entrebancarà amb un amor d’adolescència i descobrirà secrets que, en marxar cap a Barcelona, va deixar amagats.

La personalitat de l’Èlia és el motor d’una història d’anades i vingudes al passat, on es destapen records i se n’enterren d’altres. L’Èlia és caòtica, desafortunada, pocatraça i indecisa. Tot i això, la seva capacitat per combatre les adversitats, sempre des d’una perspectiva si més no divertida, és el motor d’una novel·la on el contingut humà n’és la base.

Per arrodonir l’obra, Marta Rojals alterna amb molta destresa el parlar característic de les terres de l’Ebre amb el català estàndard de la capital. En aquest sentit, la història adquireix una contextualització excel·lent i alhora molt enriquida, que atribueix versemblança i originalitat a l’obra.

Primavera, estiu, etcètera. converteix una història normal i corrent en literatura, i és això el que la fa especial. El caràcter internament explosiu de l’Èlia, malgrat els infortunis que pateix, encomana pessics d’optimisme a través d’uns diàlegs plens de ritme on el somriure és obligat. Tot i que l’obra no va més enllà d’una vida anònima en un poblet de l’Ebre, és l’exemple ideal d’una novel·la potent, ben escrita i amb personalitat.

També se n’ha parlat als blogs Amb la llum d’una espelma, l’Espolsada i Viu i Llegeix.

El temor de un hombre sabio

Per bé o per mal, és inevitable comparar les segones parts amb les primeres, fet que en moltes ocasions deriva a crítiques negatives perquè l’autor no compleix les expectatives generades en l’anterior. El temor de un hombre sabio, segona part de la sèrie Crónica de un asesino de reyes, manté els elements més representatius d’El nombre del viento sense fer desaparèixer l’essència de la història ni la pulcritud estilística del narrador. Tanmateix, l’excel·lència assolida en la primera part de la trilogia decau per qüestions tècniques, un error que crea una obra excessivament dilatada mitjançant un excés de detallisme que no en justifica l’extensió.

Patrick Rothfuss havia engegat amb El nombre del viento una història potent i trepidant, altament susceptible d’esdevenir un best-seller. Després de l’èxit de la primera obra, El temor de un hombre sabio reprèn les aventures de Kvothe, un noi prodigi d’origens miserables que capgira el seu destí i malda per persistir en un entorn on el seu futur és prometedor. En aquesta segona part, el protagonista s’allunya de la Universitat on aprenia màgia i emprèn un viatge que l’enriqueix com a persona i li soluciona les dificultats econòmiques.

El temor de un hombre sabio és la pèrdua de la poca innocència que quedava a Kvothe, que esdevé un protagonista hostil amb una malícia premeditada. Malgrat que l’obra de Rothfuss pot recordar Harry Potter (l’esquelet de la història és semblant: el noi que perd els pares i es vol venjar matant uns dolents innombrables), l’autor construeix i fa amable un personatge lúcidament dolent, summament egoista i que sempre busca el benefici propi. En aquest sentit, cal treure’s el barret davant l’habilitat de l’autor per enamorar el lector amb un personatge carregat d’elements socialment innacceptables. D’altra banda, tot i que Kvothe actua per instint, el destí li somriu i les seves habilitats li asseguren un èxit que a vegades resulta fins i tot descarat. Ja se sap, però, que en les històries de ficció amb fantasia pel mig, tot és possible i la versemblança no costa d’assolir.

L’obra s’apropa a la novel·la d’aventures sense deixar enrere el gènere fantàstic en un escenari que, com sol passar en les novel·les de màgia, remet a l’època medieval. Malgrat tal diversitat, Rothfuss reforça una veu narrativa pròpia que brilla per la combinació sense fissures d’un estil poètic i a la vegada adaptat al context. La narrativa de Kvothe està plagada de figures retòriques, metàfores i personificacions que aporten bellesa a l’obra i no desafinen amb la cruesa d’una violència brusca que predomina arreu.

Rothfuss ha creat una novel·la irresistible, regnada per un magnetisme que absorbeix el lector i se n’apodera amb una destresa fascinant. Val a dir, però, que El temor de un hombre sabio debilita allò que converteix El nombre del viento en una obra especial. En aquesta segona entrega, l’autor ha caigut en la trampa de l’èxit i ha creat una bona història però massa llarga. L’excés de detalls innecessaris en la narració ha dilatat la novel·la sense motius ferms per justificar tantes pàgines i amb el risc de desenganxar el lector d’un fil argumental que esdevé tebi en alguns fragments. A més, Rothfuss ultrapassa el nombre raonable de qüestions pendents i deixa a l’aire massa coses.

La tercera entrega de la trilogia decidirà si l’autor és prou hàbil per lligar-ho tot i recuperar a la vegada l’originalitat de la història o bé si Rothfuss deriva en un escriptor de best-sellers per a amants de les obres fàcils de fantasia i aventures.

També se n’ha parlat als blogs Llibres, i punt! i Tu mateix Llibres.

Trilogía de La Fundación

Ciència-ficció i política. Sobretot, molta política. Trilogía de La Fundación aparenta ésser una novel·la de guerres i xocs entre móns diferents. Tanmateix, Asimov no se cenyeix a l’estereotip de la ciència-ficció convencional i crea una història que, sense deixar enrere els conflictes interplanetaris, se surt de les pautes preestablertes i apunta molt més amunt.

L’autor enceta l’obra sense enganyar el lector, oferint unes primeres pàgines carregades d’estratègies i aliances polítiques que en un inici poden arribar a saturar. Asimov presenta un escenari desconegut però que s’adequa perfectament als cànons del gènere: els humans, molt més avançats que en l’època actual, han colonitzat la galàxia i progressen exponencialment en qüestions científiques. Tot i que la novel·la està plagada de personatges extremadament diferents, tots comparteixen quelcom: el món on habiten està predestinat a la barbàrie.

L’amenaça d’una fi propera és el tret de sortida d’una història que engega amb pesantor, però que poc a poc va agafant velocitat. Malgrat el caràcter fantàstic de l’obra, la corrupció i el propi interès dirigeixen el transcurs de la història i demostren que, tot i el progrés científic, l’egoïsme és intrínsec en l’ésser humà. L’estira-i-arronsa entre diverses societats que es retroalimenten i la incertesa d’un futur aparentment predeterminat atribueixen a l’argument una dinàmica trepidant i progressiva, que desemboca en un final ajustat sense fissures a les expectatives de l’obra.

Asimov descarta els relats personals i deixa les emocions de banda en una novel·la on l’interès rau en l’evolució política dels esdeveniments. L’estil de l’autor fuig de la narrativa excessivament elaborada i es decanta per la descripció directa, un xic detallista però sense abusar dels fragments decoratius en el text. La incorporació d’una psicologia molt més avançada, que trenca tots els esquemes de la ciència que coneixem avui en dia, corona una obra amb els trets essencials de la realitat actual i els detalls més extraordinaris d’una possible civilització futura.

1Q84 (llibres 1 i 2)

Haruki Murakami pot agradar més o menys, però s’ha de reconèixer que és un autor especial. Les seves obres fugen dels tòpics i de la narració supèrflua dels best-sellers, però això no impedeix que tinguin un reconeixement mundial. Per damunt de tot, qualsevol dels texts de Murakami està tacat d’una pàtina d’originalitat que l’allunya de la literatura tediosa. Amb 1Q84, l’autor no es desenganxa de l’estil que el caracteritza però marca de nou la diferència; Murakami empra les mateixes eines narratives que li han proporcionat un èxit intercontinental per captivar el lector amb una història surrealista, ambiciosament complexa i sorprenentment versemblant.

1Q84 és una novel·la de pols oposats. Tengo, professor de matemàtiques, i Aomame, instructora d’arts marcials, constitueixen els pilars d’una obra fantasiosa però alhora plagada d’elements reals. Sense voler-ho, ambdós protagonistes es veuen immersos en una trama de corrupció, assassinats, sectes i abusos a menors que els abdueix i els transforma. Tanmateix, rere aquesta cortina d’acció contínua, Murakami amaga una història pausada però trepidant on hi disfressa un dels tòpics més utilitzats en la literatura romàntica.

L’autor s’apropia del Japó de 1984 per modificar-lo parcialment i convertir-lo en l’escenari de 1Q84. Tengo i Aomame habiten en un Tòquio que s’assembla però no s’ajusta perfectament a la ciutat relatada als llibres d’història. Dues llunes enlloc d’una, habilitats extraordinàries i personatges que no són del tot humans constitueixen alguns dels elements que aporten a la novel·la la connotació surrealista tant present en les obres de l’escriptor japonès.

De la mateixa manera, l’argument s’erigeix sobre fenòmens actuals, amb un nombre d’elements fantàstics reduït al mínim. El surrealisme de l’autor no rau en històries increïbles en móns meravellosos, sinó en un tractament diferent i estrany de la quotidianitat. Les reaccions dels personatges, la concatenació d’accions i el desenvolupament del relat són trencadors perquè no es corresponen al que es considera “normal”. I és aquesta, segons la meva opinió, la qualitat més atractiva d’Haruki Murakami; més enllà d’un argument que enganxi o d’un estil narratiu detallista, l’escriptor japonès atrau per la seva capacitat de transportar al lector en un món d’incoherències i irrealitats però amb reminiscències a una quotidianitat universal, fins al punt que l’escenari construït esdevé proper i curiosament desconegut a la vegada.

1Q84 desprèn la màgia inquietant d’Haruki Murakami, on res és el que sembla i en qualsevol moment el món pot capgirar-se de dalt a baix. En aquest cas, Murakami ha sabut esquivar hàbilment els perills de l’èxit. Després de la bona rebuda de Kafka a la platja, l’expectació per a la propera obra de l’autor feia trontollar aquesta essència autèntica amb el risc de caure en la fórmula fàcil dels best-sellers. És cert que 1Q84 té aspectes criticables, com la tendència a omplir pàgines amb històries secundàries (i prescindibles), el recurs fàcil de recórrer a l’acció continuada, que assegura l’atenció del lector menys exigent, i la repetició de fragments filosòfics que tant agraden als amants de la narrativa esotèrica. Tanmateix, s’ha de reconèixer que Murakami ha aconseguit un fenòmen poc habitual en la literatura contemporània: crear una obra original i innovadora que desperta l’admiració d’un públic sense fronteres.

També se n’ha parlat als blogs Llibres i punt, Nosaltres llegim i El que llegeixo.

1984

Llegia l’altre dia al blog Bona nit i tapa’t aquesta gran veritat: “No es pot recomanar un llibre a la babalà, només perquè ens ha agradat molt.” En aquest cas, però, haig d’emprar la frase a l’inrevés: no es pot deixar de recomanar un bon llibre només perquè no ens ha agradat prou. 1984 és una novel·la visionària, amb una càrrega política impressionant i una història terriblement inhumana. Tanmateix, abans d’encetar la ressenya haig d’esmentar també que 1984 m’ha decebut i fins i tot en ocasions se m’ha fet un xic pesada.

Amb un planeta Terra en conflicte permanent com a teló de fons, Orwell dibuixa un escenari governat per un Gran Germà que ho domina i ho controla tot. Els éssers humans estan sotmesos completament a la vigilància opressiva de l’autoritat per excel·lència, que disposa d’un poder absolut i sense fissures, impossible d’abolir. En aquesta gàbia de ferro, que recorda inevitablement la teoria del sociòleg Max Weber sobre el capitalisme, el protagonista de la novel·la enceta una incipient i solitària revolta amb l’esperança de canviar alguna cosa.

La política és el pilar bàsic de 1984, que sota l’excusa d’una història anònima presenta reminiscències marxistes, comunistes, socialistes i en part també conservadores. Tot i que l’obra pot semblar una crítica directa a la societat posterior a la Segona Guerra Mundial, l’autor no deixa entreveure en cap moment quina és la seva posició respecte la situació que planteja. Més aviat, 1984 resulta un assaig filosòfic on Orwell dispara cap a totes bandes en contra dels diversos plantejaments polítics que predominaven, en el seu moment, a l’Europa dels anys 50.

I és aquí on rau, segons el meu parer, l’essència i la gràcia de la novel·la. L’autor presenta una realitat distòpica que, en el moment de publicar l’obra, tenia assegurada una forta polèmica com a resposta. Cal valorar, doncs, el coratge de tirar endavant una novel·la d’extrems, i sense la mínima certesa d’un resultat positiu per part d’un públic que tant podia reaccionar molt bé com molt malament. De la mateixa manera, no es pot deixar de mencionar la capacitat d’Orwell per crear un món paral·lel que recorda a una Europa de postguerra però a la vegada compta amb trets innovadors i diferenciats que sorprenen en petita mesura.

D’altra banda, però, no puc acabar la novel·la sense mencionar que les disgressions filosòfiques de 1984 són en alguns fragments excessivament llargues, sense un discurs massa clar i tacades d’opacitat. Personalment, he tingut la sensació que l’autor no acabava d’arribar enlloc, i que els monòlegs polítics tan sols servien com una arma per reproduir crítiques vers les teories predominants sense plantejar alternatives, fent ús d’arguments potents per despertar l’atenció -però no el reconeixement- del lector.

El cau del conill

Ironia àcida i punyent en dosis desmesurades. A diferència de moltíssimes altres obres, El cau del conill és la història de la ruïna d’un protagonista odiós per la seva tebior i mediocritat. Amb una agilitat i una destresa admirables, Cristian Segura destrossa la burgesia catalana evitant el recurs fàcil de situar aquesta classe social com la dolenta de la novel·la. Segura opta per una via recargolada però molt més efectiva i entra a la pell d’un burgès que traspua una ràbia evident cap a aquells que, sigui pel motiu que sigui, no encaixen en l’estereotip desitjable d’individu que ell vol.

L’Amadeu Conill és un empresari català amb un negoci familiar que li permet engreixar sense traves el seu compte bancari i viure sense preocupar-se per res més que no sigui com fer créixer les finances. La companyia Conill, però, deixa de rutllar amb una crisi tan estúpida com cabdal en l’evolució del negoci, que converteix la figura del burgès en un desgraciat absolut.

Amb els problemes econòmics com a punt de partida, El cau del Conill plasma la caiguda en picat d’un cap de família encorat en els convencionalismes que acaba al pou. Cristian Segura ha escrit una novel·la tacada d’una sàtira despectiva i d’exageracions esperpèntiques que freguen l’humor negre. Tanmateix, i entenent que l’obra és per sobre de tot ficció, s’ha d’admetre que Segura assoleix el cim de la crítica irònica i divertida cap a un sector de la societat que, per bé o per mal, existeix.

Brooklyn

Si sou d’aquells lectors apassionats per les novel·les d’acció tipus El codi Da Vinci o les obres de Julia Navarro, podeu estalviar-vos de llegir aquesta ressenya. Brooklyn és una història que adquireix valor pels petits detalls que la constitueixen. Més enllà d’un argument potent, o d’una intriga que enganxa, Colm Toibín ha creat una obra on un estil acurat i una narració intimista constitueixen els pilars de la novel·la.

Irlanda, mitjans del segle XX. Eilis Lacey tot just acaba de sortir d’una adolescència tranquil·la i submisa, que reforça la seva tendència a seguir les pautes marcades per l’entorn social. Així, Eilis estudia i treballa tal i com la seva mare i la seva germana li aconsellen, sense plantejar-se una existència diferent a la que el destí li ha fixat, com a moltes altres noies que acoten les exigències de les normes establertes.

La seva trajectòria, però, es trenca quan es veu obligada a emigrar a Amèrica, ja que el continent li ofereix unes oportunitats laborals que no troba a Irlanda. Així, l’Eilis fa el cor fort i, empesa per la seva família, marxa a Brooklyn a treballar. Per primera vegada, la protagonista es troba sola en un escenari desconegut, i ha d’afrontar els esdeveniments sense la seguretat de les persones que abans li encaminaven la vida. A Amèrica, l’Eilis descobreix la llibertat i l’amor, però també fa créixer el seu sentit de la responsabilitat i desenvolupa el seu esperit crític vers allò que li succeeix. Tanmateix, el seu caràcter dubitatiu fa que s’aferri a les persones que li són properes sense poder evitar així aquesta dependència cap a algú que li marqui els passos.

Brooklyn és la història d’una independència inesperada, de com els esdeveniments permeten trencar les cadenes d’un destí prefixat. La quotidianitat de l’Eilis fa que no sigui una novel·la de grans successos, però són els seus pensaments, els dubtes i les decisions que pren amb incertesa el que aporta qualitat a l’obra. El tractament dels personatges i la forma de narrar amb gràcia una quotidianitat anònima transformen la vida de l’Eilis en una novel·la tendra, agradable i dolça.

També se n’ha parlat al blog de Viuillegeix.