Habitacions tancades

Malgrat sembla que últimament la novel·la històrica sigui un valor segur per aconseguir l’èxit literari, Habitacions tancades evidencia que no sempre és així. L’obra de Care Santos compta amb un argument estimulant i uns personatges força ben delimitats, però la novel·la es deixa perdre per l’estil en què està escrita. Malauradament, en aquesta ocasió una història centrada en fer emergir gradualment secrets tenebrosos del passat no ha estat ímpetu suficient com per construir una novel·la memorable.

La nissaga d’una família burgesa barcelonina és el tronc essencial d’Habitacions tancades. La Violeta, última integrant de la saga, topa per casualitat amb un descobriment que l’empeny a destapar crims passionals, amors prohibits i altres secrets del seu passat familiar. Des de la matriarca de la família fins a la dida i la cuinera, personatges de diverses èpoques i posicions socials desfilen per les pàgines d’una història on l’art i l’espiritisme romanen com a teló de fons.

Mitjançant salts temporals i espacials, l’obra rebota de la Barcelona modernista de principis de segle a la Nova York actual. L’autora, però, no s’atura aquí sinó que s’atreveix i incorpora en l’obra correus electrònics, documents administratius i fragments de premsa. Tanmateix, tal intent de contextualització esdevé fallit i només genera capítols altament prescindibles en la novel·la. En paral·lel, la veu narrativa trenca amb els convencionalismes i empra la segona persona del plural per adreçar-se al lector en un to didàctic dut a l’extrem, que resulta maldestre i poc professional.

Habitacions tancades és una novel·la narrada a través d’un estil desencaixat, que no extreu tot el potencial a una història prou bona i molt capaç d’enganxar. Tot plegat, doncs, confirma que la literatura no es regeix tan sols per tenir una idea interessant, sinó que tots els elements literaris són essencials per no caure en la mediocritat de l’entreteniment sense anar més enllà.

També se n’ha parlat als blogs Nosaltres Llegim, Racons, somnis i colors i Amb la llum d’una espelma.

La sonrisa de las mujeres

La novel·la romàntica ubicada a París configura un estereotip que, malgrat no ésser innovador, funciona com a mecanisme literari per atraure un públic particular. Si més no, aquesta és la premissa de La sonrisa de las mujeres, una obra enfocada sobretot a dones somiadores i amb afany per evadir-se mitjançant una història feliç. L’obra de Nicolas Barreau és dolça però no embafa, i malgrat el seu estil fàcil basat en els tòpics universals, l’humor i el caràcter fresc que impregna la narració fan que sigui una bona alternativa per a passar l’estona.

Partint d’una casualitat altament improbable, La sonrisa de las mujeres explica la història d’amor entre una cuinera crèdula i innocent i un escriptor submís però amb les idees clares. La relació entre els protagonistes és d’aquelles increïbles, pròpia d’una pel·lícula de Hollywood però força qüestionable per a la vida real. Tanmateix, Barreau embolica una trama senzilla mitjançant situacions divertides i una narració lleugera, que resulta entretinguda i es llegeix sense problemes.

La sonrisa de las mujeres és una obra per omplir hores mortes, quan es té el cap farcit de preocupacions i es busca una via fàcil on deixar la realitat en pausa durant una breu estona. Amb l’essència de París com a teló de fons i la cuina francesa evocant imatges delicioses a la novel·la, Barreau convida qualsevol a submergir-se en una història d’amor on la ficció fa que la perfecció sigui possible.

També se n’ha parlat al blog de Viu i Llegeix.

L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra

Diuen que és més fàcil fer plorar que riure, i si l’humor ha de traspassar fronteres i arribar a lectors de diverses cultures tot plegat encara resulta més complicat. L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra és una comèdia desenfadada que es compon d’un reguitzell d’excentricitats impregnades de surrealisme. L’obra de Jonas Jonasson, que ha estat la més venuda d’aquest Sant Jordi i ha tingut un èxit acaparador a Suècia, deambula entre l’humor negre i la comèdia innocent per desembocar en una novel·la de recursos narratius fàcils i força superficial.

L’Allan és un home centenari que ha voltat per tot el món, però el seu esperit aventurer no s’ha apagat i el dia del seu aniversari decideix escapar-se de la residència on viu. Amb aquest punt de partida, Jonasson desembolica una història on cada anècdota és més extravagant que l’anterior. El contrast entre l’exagerada innocència de l’Allan i la gravetat de les situacions és el motor principal de l’obra, que dibuixa un escenari on tot és possible i la responsabilitat no existeix. Robatoris, atropellaments i morts truculentes esdevenen acudits gràcies a un enfocament on qualsevol delicte s’arregla mitjançant la simpatia de l’Allan, que treu ferro dels esdeveniments i construeix amistats entre els involucrats.

L’obra de Jonasson és una combinació estranya, amb reminiscències a contes infantils però alhora amb un humor macabre que li resta la poca versemblança que podria tenir la novel·la. L’èxit que ha obtingut a Suècia denota com la diversió nòrdica s’orienta a trencar les normes, fugir de la llei i cometre barbaritats sense conseqüències, ja que són situacions inimaginables a la vida real. Tanmateix, tal imatge resulta descontextualitzada en altres societats on els ciutadans no compleixen aferrissadament la llei i on algunes anècdotes reflectides a l’obra són una realitat fins i tot (en ocasions) habitual. L’humor és quelcom cultural, i el rerefons social de la novel·la, malauradament, fa que la riallada no sigui assegurada.

Maldito karma

Les trenta primeres pàgines d’aquesta obra són excepcionals. Amb una trama magnètica, una veu narrativa carregada d’humor i acció sense aturador, Maldito karma es presenta com una obra trepidant. Tanmateix, a partir de la pàgina trenta-u la història salta al buit estrepitosament i inicia una caiguda en picat que culmina amb un final artificialment infantil, talment un conte per a criatures.

Maldito karma és una novel·la original pel que fa a la seva protagonista, Kim Lange. Més enllà de l’èxit professional de Kim, que presenta un programa de televisió, de tenir un caràcter extremadament egoïsta i de la manca de dedicació cap a la seva família, la protagonista ressalta perquè és morta. Partint de la seva defunció, l’obra relata l’evolució de Kim en la cadena del Nirvana i com la presentadora es reencarna en formiga, conillet d’Índies i cadell de gos, entre altres animals.

Una de les poques particularitats que salva l’obra és la seva veu narrativa. Escrita en primera persona, l’humor i la sàtira sorgeixen constantment en les trifulgues de Kim, aportant-hi un cert encant malgrat el to adolescent del relat. D’altra banda, també és lloable la capacitat de Safier per a desenvolupar una narració carregada de tocs femenins i amb una perspectiva molt concreta i orientada a les dones, tenint en compte que l’autor és un home.

Maldito karma és una obra de sala d’espera, per llegir si no es té res millor a mà i es busca una lectura àgil i entretinguda però buida de contingut. Res més.

En el país de la nube blanca

No és habitual trobar novel.les ubicades a Nova Zelanda, i menys encara que la història se situï dos segles enrere. Probablement, aquestes dues característiques són l’essència d’El país de la nube blanca, una obra original en aparença però farcida de tòpics romàntics sense res rellevant.

Una institutriu soltera que veu com la vida se li escapa de les mans en una quotidianitat mediocre i una filla de baró que s’ofega entre les cadenes dels convencionalismes socials. Mitjançant dos personatges completament oposats, Lark traça una història on l’amistat i l’amor ho són tot. Amb un estil planer i fàcil, l’autora desplega un entramat de relacions altament emocionals que evolucionen linealment i sense sorpreses.

El país de la nube blanca és una novel.la romàntica, saturada de sentiments i reflexions que configuren una història tèbia. Lark dibuixa uns protagonistes clars, on uns són bons i altres són dolents, sense matisos ni secrets. Amb un argument excessivament previsible, El país de la nube blanca esdevé una obra ideal per a lectors que busquen una història entretinguda, però res més.

La caiguda dels gegants

Si alguna cosa se li ha de reconèixer a Ken Follett és que no traeix els seus fans i es manté fidel al tipus de novel·la que li és característic. Com en obres anteriors, Follett pren un episodi històric d’excusa per desenvolupar vides i experiències del munt de personatges que constitueixen La caiguda dels gegants. Cal admetre, també, que l’autor té traça en construir els perfils de cada figura dins la novel·la perquè, un cop familiaritzats amb el lector, les seves vivències esdevinguin un motor prou fort com per empènyer l’obra a través de més de 1000 pàgines.

Tot i això, si es fa l’exercici de despullar la novel·la per posar de manifest les seves línies mestres, queden en evidència els temes més que suats que Follett empra sense desgast en la seva literatura: les enveges i baralles entre coneguts, l’odi davant situacions de penúria injustes i el sexe en tots els esglaons socials són, en el context de la Primera Guerra Mundial, els pilars de la novel·la. La simpatia d’alguns personatges xoca amb la malícia dels més dolents, que a la vegada tenen un component humà que impedeix odiar-los del tot, per teixir un entramat d’experiències i sentiments enorme degut a la munió de personatges i a la immensitat de les seves vivències. Totes aquestes característiques, però, actuen en detriment de l’estil literari, que es presenta senzill i fins i tot en algunes ocasions pobre i insuls.

Per tant, és difícil criticar Ken Follett: ell ha descobert la fórmula màgica per atrapar un col·lectiu lector amants de best-sellers, aventures, emocions i poca cosa més. L’autor es regeix per allò que més beneficis li aporta, i si ens ho mirem fredament és lògic que segueixi estirant del fil mentre soni la flauta. Ara bé, com a amant de la literatura, no puc defensar aquest tipus de novel·la com a únic gènere literari.

La dama de las camelias

Novel·la essencialment romàntica en tots els sentits: una història d’amor plena de turbulències i impediments ens transporta al París del segle XIX i ens fa viure els estralls sentimentals d’un protagonista que se sotmet als capritxs de la seva enamorada.

La dama de las camelias és una novel·la de patiments, de sentiments duts a l’extrem i de situacions exageradament emocionals. És una obra de l’època, que reflecteix els maldecaps d’una burgesia sense preocupacions profundes i amb la necessitat de buscar-se entreteniments i problemes davant una vida econòmicament solucionada gràcies a la renda familiar.

Si anem una mica més enllà i no ens quedem amb la finalitat purament d’entreteniment, l’obra és una bona eina per analitzar la societat de l’època i preguntar-se com es legitimaven unes desigualtats tan fortament marcades. A la vegada, la novel·la mostra quina era la mentalitat més estesa en aquells temps entre la classe rica, que percep la figura de les prostitutes de luxe amb una normalitat i una poca delicadesa que, des del punt de vista actual, fa feredat.

El chino

No és un dels millors Mankell que he llegit, però la novel·la té la seva gràcia. L’obra arrenca amb un crim macabre: en un petit i aïllat poble de Suècia apareixen morts tots els seus habitants excepte dos, que no han sentit ni han vist res. Vinculada a l’esdeveniment per qüestions personals, una jutgessa s’involucra en la investigació que la porta a la Xina i als EEUU en una història de venjança i odi que ha perdurat al llarg de moltes generacions.

Mankell barreja la novel·la negra amb la novel·la històrica en un experiment que no aconsegueix donar tots els seus fruits. Malgrat que l’argument estira al lector perquè segueixi llegint, la intriga decau al llarg de les pàgines probablement per l’exagerada extensió de la novel·la. Els punts forts de l’escriptor es veuen reflectits en l’obra, que compta amb una paleta de personatges molt variats i alhora construïts de forma precisa i meticulosa; els protagonistes no són únicament la via per conèixer els culpables del crim, sinó que paral·lelament demostren les seves febleses personals, que els apropen al lector.

A més, les detallades descripcions que caracteritzen l’estil de Mankell també hi són presents, i els forts contrasts entre escenaris aporten un plus a l’obra. Tanmateix, la història trontolla i no acaba de desenvolupar tot allò que sembla prometre en un principi. És una narració entretinguda, que es podria equiparar a les d’escriptors novells, però si tenim en compte l’experiència de Mankell i les nombroses ocasions en què ha demostrat la seva qualitat literària, aquesta obra deixa molt a desitjar.

Una simetria inquietant

Novel·la entretinguda i ideal per a passar el temps, però no per res més. Una simetria inquietant parla de fantasmes, de vincles familiars i de secrets amagats durant molts anys en una història amena i simple. Dues bessones idèntiques i el seu origen incert són el motor de l’obra, que avança sense problemes en una lectura fàcil i sense entrebancs. L’autora pinta un escenari tètric i tenebrós que li serveix per estendre una atmosfera inquietant en tota la novel·la i reforçar-ne els misteris, presents al llarg d’un gruix de pàgines que, possiblement, es podria reduir.

Les obres de terror i d’éssers sobrenaturals necessiten una elaboració potent per a guanyar fiabilitat. En aquest cas, la novel·la disposa d’uns fonaments “acceptables” i, malgrat que els fantasmes no en són el tema central, tenen una bona tirada en tota la història. Els embolics entre els personatges i les relacions entre les bessones són potser la part més interessant de la novel·la, que en algunes ocasions he trobat un xic arriscada per la seva aposta fantasiosa en la narració i que no acaba d’enganxar un lector escèptic amb les qüestions sobrenaturals.

També se n’ha parlat al blog Elquellegeixo

El primer dia

Obra d’aventures i amor en un estil directe i assequible per a tothom. El primer dia parla de la història entre un astròleg i una arqueòloga que van a la recerca de l’impossible i que passen mil i una trifulgues en una experiència on la fantasia hi és molt present. A través de la veu del protagonista, l’autor ens fa arribar reflexions assequibles a tothom que fan referència a dos grans temes (la memòria i l’amor) distribuïts a través de frases que posen de manifest la fragilitat dels records (“La memòria és tan mandrosa com hipòcrita, només reté els millors i els pitjors records.”), la complementarietat entre les parelles (“No són ni l’home ni la dona els que han de ser ideals, sinó el que volen compartir junts.”), el fet de compartir la vida amb algú (“Crec que les històries es teixeixen així, amb una successió de petits moments fins a concedir-vos el futur d’un gust compartit.”) i el poder (subjectiu) de la memòria (“El temps no ho esborra tot, hi ha instants que queden intactes a la nostra memòria, tot i que no puguem saber per què aquests i no uns altres”). Així totes juntes, sembla que tanta filosofia embafi, però les frases estan molt ben repartides al llarg de l’obra de manera que apareixen en una petita dosis i en el moment adequat per gaudir-ne.

El primer dia és una novel·la extensa però ràpida, sense grans fragments ni un estil recargolat. Hi he trobat a faltar descripcions (no n’hi ha ni una sobre els personatges, que es dibuixen a partir de la imaginació del lector) i una mica més de profunditat en les relacions entre protagonistes, que sembla que interactuiin en un context de superficialitat irritant. A banda d’això, és una bona novel·la per evadir-se de les preocupacions quotidianes ja que transporta el lector a una realitat completament diferent a la rutina del dia a dia.

També n’ha parlat la Montserrat Brau al blog de Nosaltres llegim.