El camino de las sombras

Repetint l’estereotípic patró de les obres que busquen un èxit de vendes fàcil i superficial, El camino de las sombras s’apropia de les pautes més conegudes dels best-sellers per crear una història tòpica i sense originalitat. L’argument, sense res en especial, narra com un noi miserable dels últims estrats socials aconsegueix escapar de la fam gràcies a unes habilitats que ni ell mateix coneixia i que li fan pagar un preu ben alt: a canvi de gaudir de fama i riqueses, s’ha de convertir en un assassí.

Ubicada en un entorn medieval on la màgia és possible, El camino de las sombras és una novel·la mediocre de violència arquetípica, lluites supèrflues i relacions impossibles que imiten banalment l’amor utòpic tant tractat en la literatura. Amb una veu narrativa infantil i simple, la novel·la és talment una successió de situacions sense cap fil argumental potent al darrere. En definitiva, una història mancada de la capacitat de despertar al lector res més que una sensació de pesantor i somnolència.

La caçadora de cossos

Aquest cop, El-Hachmi no se n’ha sortit. La caçadora de cossos és un batibull d’experiències sexuals on la càrrega eròtica és nul·la i cada situació adopta un to més degradat i desagradable que l’anterior. La protagonista de l’obra, una dona que combina una feina a temps parcial d’elaboració de pizzes amb la neteja de cases, narra monòtonament les seves trobades sexuals amb homes desconeguts que fins i tot li produeixen fàstic. Així, la història transcorre entre encontres fortuïts i unions espontànies que provoquen una sensació de pesantor cada cop més gran a mesura que s’avancen les pàgines.

La qualitat de l’estil narratiu no aconsegueix combatre de forma victoriosa amb la manca d’un fil argumental potent i amb l’absència d’uns personatges ben construïts, d’aquells que enamoren el lector. El-Hachmi empra una veu pròpia que no li acaba de sortir bé i que desemboca en un garbuix de pàgines escrites on el lector deambula sense cap mena d’interès i totalment desencantat.

No parlis de mi quan me’n vagi

Excessivament críptica i sense un fil argumental, No parlis de mi quan me’n vagi esdevé una obra embolicada i espessa per al lector. La novel·la parteix d’una cita, un sopar entre antigues amistats amb un passat convuls i fosc, per endinsar-se en la personalitat de cada personatge i fer així una regressió a les seves vivències més tèrboles. Tanmateix, la novel·la és un grapat d’experiències, pensaments i emocions desordenades que configuren un caos convuls i poc entenedor.

A mesura que avancen les pàgines, la introspecció dins cada protagonista es fa cada cop més profunda sense establir, però, un camí que condueixi la lectura cap a un destí concret. D’aquesta manera, l’obra va endavant i endarrere sense proporcionar explicacions de tals regressions i generant, en comptes de passió per la lectura, un mal de cap i un malestar poc agradables.

Cal reconèixer, però, que l’estil narratiu de la novel·la és força bo, fet que li atribuiria un valor afegit si no fos perquè la història en si falla des del principi. L’absència quasi bé absoluta de diàlegs i un constant remolí de pensaments dels personatges, juntament amb la resurrecció d’aquells que ja són morts i la presència d’éssers fantàstics, fan de l’obra una novel·la poc atractiva i pesada.

El médico perplejo

Una obra “empírica” que pretén justificar els fenòmens “paranormals” en la medicina a través de respostes científiques. El fet que la descripció de la temàtica requereixi tantes cometes ja fa trontollar aquest llibre, que dóna arguments agafats en pinces per explicar anècdotes relacionades amb la hipnosi, la reencarnació, la possessió d’esperits i la telepatia, entre altres.

Potser d’aquí molts anys les persones del futur estudiaran les creences del món actual i se sorprendran que qualifiquéssim algunes situacions o experiències de “màgiques” o “pròpies d’un món fantàstic” perquè en el seu moment tindran una explicació científica raonable que desmontarà tantes històries de fantasmes i éssers extraterrestres. Ara per ara, però, i sense proves empíriques que justifiquin amb arguments fiables i verificats el per què d’aquests fenòmens, personalment adopto una posició escèptica que no em permet creure amb convicció res del què diu El médico perplejo. Suposo que tot és qüestió de perspectives i que hauria de tocar menys de peus a terra per llegir aquesta obra i gaudir-ne plenament.

Ideal per a… amants dels fenòmens paranormals i convençuts de l’existència d’éssers fantàstics, com també de la possibilitat d’experimentar vides paral·leles i moments místics i màgics.

Les bruixes d’Arnes

Un altre dels “booms” de Sant Jordi que em fa adonar, un cop més, que no tots els llibres que tenen bona pinta i que per la diada assoleixen un èxit considerable són bons. Les bruixes d’Arnes és un relat amb un to infantil i un deix de fantasia sobre les dones considerades bruixes per la Inquisició. El llibre tempteja la novel·la històrica i les obres juvenils de màgia i aventures, però no acaba de definir-se en cap gènere. Narrat amb una estructura simple i excessivament previsible, predominen els fragments empalagosos que posen en evidència les carències a l’hora d’enganxar els lectors.

Ideal per a…joves amants del còctel “novel·la històrica + fantasia”, tot i que no la recomanaria a gairebé ningú.

Saber perder

Quatre històries entrellaçades amb el vincle familiar, que li resta originaliat perquè es coneix des de les primeres pàgines. Una adolescent molt madura fa realitat un dels somnis típics d’aquesta edat i manté una relació amb el futbolista d’èxit del moment. El noi, arribat de Buenos Aires, prova de sobresortir i obtenir èxit al sector esportiu. El pare d’ella, divorciat i sense feina, recupera la il·lusió quan coneix una noia sud-americana que el fa reviure la màgia de l’amor. I l’avi de la protagonista, amb l’esposa malalta, freqüenta un prostíbul amb el desig inconscient d’evadir la realitat.

L’he trobat extremadament llarga, fins al punt que a partir de la meitat l’he acabat de llegir en diagonal. Amb diàlegs banals, descripcions insulses i reflexions que no acaben d’arrancar, és una novel·la poc recomanable amb un final obvi. I és que, amb aquest títol, qualsevol lector s’imagina des d’un bon principi com acabarà tot plegat.

Fin

Aquesta obra, o agrada molt o no agrada gens. El boom que ha creat la novel·la, escrita per un treballador d’una fàbrica, va fer que en el seu moment molta gent la regalés o la comprés després de sentir-ne tantes bones crítiques. Sincerament, no entenc el per què de tant d’èxit.

La història enganxa molt a l’inici, però la intriga es perd al cap de poques pàgines. Hi ha tanta pressió i tantes incògnites que se m’ha fet cansada, sobretot perquè l’autor no dóna al lector allò que, almenys en el meu cas, espera.

D’originalitat, n’hi he trobat ben poca. L’han comparat amb un munt d’obres, és clar, perquè realment la història és una altra manera d’explicar allò que, en el seu moment, van fer Corman McCarthy o Pedrolo, però sense aportar-hi res de nou que sobresurti d’aquestes obres. Al contrari, és una novel·la que s’aguanta per la curiositat que desperta davant uns esdeveniments desconeguts que l’autor no revela en cap moment. Monteagudo “escapa” de l’obligació d’explicar, un recurs molt fàcil però que condemna l’obra, perquè fa que la història perdi tota versemblança i esdevingui un grapat de pàgines sobre fets incongruents. L’estil, directe però “adornat” amb molts adverbis que cansen, fa que llegim el més semblant a un guió cinematogràfic amb tapes dures i format de novel·la.

D’entre els dos grups de lectors que ha generat aquesta novel·la, jo em decanto pel segon.

Una cosa per explicar-vos

Estèril i sense suc, la història d’un psicoanalista indi no m’ha atret en cap moment. El protagonista, que sembla tenir més problemes que els seus pacients, fa regressions al passat, que el turmenta per un amor perdut i un assassinat imprevist.

Sembla que les drogues i el sexe siguin un al·licient per despertar l’atenció al lector, però la narració és tèbia. Els personatges secundaris segueixen la línia del protagonista i no n’hi ha cap que defugi de les excentricitats per dur a terme una vida una mica normal.

No m’allargo més, aquest no el recomano.

D’on ha sortit? De la pregunta del dia del QL?

El juego del ángel

Tenint en compte que Ruiz Zafón ens ha demostrat la seva capacitat per satisfer els lectors amb obres com L’ombra del vent, em veig obligada a fer una crítica com la que ve a continuació.

En un escenari més adecuat per pel·lícules de terror sense cap més finalitat que la de fer passar una mala estona a l’espectador, Ruiz Zafón construeix una història impotent, pobra de recursos i amb dèbils intents d’enganxar al lector que només serveixen per empitjorar la cosa. Les descripcions comparteixen el caire obscur de l’obra, però sembla que tot passi en un mateix lloc. L’argument, sense llum, està constituït per tres pilars bàsics que es  repeteixen a cada pàgina: dolor, decepcions i desgràcies.

L’intent de l’autor de crear una atmosfera misteriosa davalla amb un ús desmesurat de paraules extremadament complexes. Que no sap, Zafón, que un bon escriptor no és aquell que empra vocabulari culte sinó algú que narra amb precisió i gràcia una història?

Tanta sang, foscor, crims i brutícia genera un sentiment d’adversió al lector que no afavoreix la història, ja de per si poc intensa. Aquest cop, Zafón m’ha caigut als peus. On ha perdut aquella habilitat d’encaramelar al lector, d’enganxar-lo a les seves pàgines i fer que romangui immers en la  trama i els personatges fins al final?

Perfect match

La novel·la se m’ha fet pesada, potser per la situació personal en la què em trobo. He trobat que les situacions eren extremadament exagerades, poc creïbles i destinades a un públic amant de les històries tipus El Diario de Patricia o altres programes similars de premsa rosa.

No obstant això, el fet que m’hagi llegit l’obra en versió original també n’ha dificultat la lectura. No descarto donar una altra oportunitat a Picoult, però segurament optaré per una traducció que em faciliti la comprensió de la novel·la.