Trilogía de La Fundación

Ciència-ficció i política. Sobretot, molta política. Trilogía de La Fundación aparenta ésser una novel·la de guerres i xocs entre móns diferents. Tanmateix, Asimov no se cenyeix a l’estereotip de la ciència-ficció convencional i crea una història que, sense deixar enrere els conflictes interplanetaris, se surt de les pautes preestablertes i apunta molt més amunt.

L’autor enceta l’obra sense enganyar el lector, oferint unes primeres pàgines carregades d’estratègies i aliances polítiques que en un inici poden arribar a saturar. Asimov presenta un escenari desconegut però que s’adequa perfectament als cànons del gènere: els humans, molt més avançats que en l’època actual, han colonitzat la galàxia i progressen exponencialment en qüestions científiques. Tot i que la novel·la està plagada de personatges extremadament diferents, tots comparteixen quelcom: el món on habiten està predestinat a la barbàrie.

L’amenaça d’una fi propera és el tret de sortida d’una història que engega amb pesantor, però que poc a poc va agafant velocitat. Malgrat el caràcter fantàstic de l’obra, la corrupció i el propi interès dirigeixen el transcurs de la història i demostren que, tot i el progrés científic, l’egoïsme és intrínsec en l’ésser humà. L’estira-i-arronsa entre diverses societats que es retroalimenten i la incertesa d’un futur aparentment predeterminat atribueixen a l’argument una dinàmica trepidant i progressiva, que desemboca en un final ajustat sense fissures a les expectatives de l’obra.

Asimov descarta els relats personals i deixa les emocions de banda en una novel·la on l’interès rau en l’evolució política dels esdeveniments. L’estil de l’autor fuig de la narrativa excessivament elaborada i es decanta per la descripció directa, un xic detallista però sense abusar dels fragments decoratius en el text. La incorporació d’una psicologia molt més avançada, que trenca tots els esquemes de la ciència que coneixem avui en dia, corona una obra amb els trets essencials de la realitat actual i els detalls més extraordinaris d’una possible civilització futura.

Criadas y señoras

La discriminació racial és un fenomen real però amagat en les societats modernes, que resulta omnipresent malgrat els intents socials per eradicar-lo. Criadas y señoras explora la segregació ètnica a finals del segle passat, quan els prejudicis i atacs a persones de diferent color eren tan evidents que resultava estrambòtic plantejar una possible igualtat entre persones, independentment del seu origen. L’obra se situa entre la narrativa intimista i la novel·la crítica mitjançant un estil proper i fluïd que s’adapta a tot tipus de lector.

Criadas y señoras és el retrat d’un poble del Mississipi regit per la jerarquia racial que caracteritzava els Estats Units als anys setanta. L’escenari, homogeni i senzill, se sustenta en un grup de famílies benestants, cadascuna de les quals disposa dels serveis d’una criada de pell negra que treballa en una precarietat absoluta. A partir d’aquesta esclavitud generalitzada, però percebuda com quelcom habitual a la vila, una jove periodista es qüestiona la realitat i s’hi enfronta.

La lluita entre l’entorn social de la noia i les seves conviccions personals desenvolupa en una història de conflictes ètics i amistats secretes disfressades d’hipocresia. Criadas y señoras és un entramat d’anècdotes quotidianes que plasmen la discriminació racial des de múltiples perspectives però sense perdre el rumb d’un argument acotat i previsible. Tot i el pes de la temàtica, però, la novel·la es presenta com una història dolça i agradable, ideal per als amants de les obres plàcides que deixen un somriure al lector.

La mujer del viajero en el tiempo

Obra d’entremigs que oscil·la entre el romanticisme ensucrat, una ciència-ficció primerenca i el dinamisme incessant de les novel·les d’acció. La mujer del viajero en el tiempo és una història amb moltes etiquetes, que beu de diversos estils però a la vegada reivindica la seva veu pròpia. L’autora, Audrey Niffenegger, roba una de les qualitats que s’atribueixen a éssers fantàstics i súper herois i la incorpora a un personatge confús, terriblement humà i incapaç de gestionar el que alguns considerarien un atribut meravellós.

Henry és un home atractiu, intel·ligent i amb les idees clares, és a dir, un tipus excel·lent si no fos perquè el seu ADN difereix de la resta de persones. El protagonista de la novel·la vagareja amunt i avall en la seva vida cronològica en viatges que no pot establir ni pot fixar la destinació. La seva existència no és lineal, i només es guia per la seva dona, que és present al llarg de tota la seva vida. Així, mentre Henry procura manegar els canvis sobtats d’espai i de temps, Claire segueix la seva presència intermitent amb una devoció que espanta.

La càrrega romàntica de la història pesa molt, i fins i tot a vegades en fa trontollar l’argument. L’obediència de Claire, l’admiració absoluta cap a Henry i la seva infinita paciència connoten l’obra d’un caràcter ensucrat que en alguns moments s’excedeix. Tanmateix, el caràcter de la protagonista exerceix de contrapès, i ajuda a fer de l’obra una novel·la que toca de peus a terra. Malgrat la ciència ficció és present en tot moment, la història és versemblant i propera.

A la vegada, l’autora ha inserit un component d’acció i aventura que dóna dinamisme a l’obra i evita que es converteixi en una novel·la rosa sense incentius per al lector. Cal reconèixer la capacitat d’Audrey Niffenegger per anar deixant fils d’incògnita que reprendrà al final, amb un tancament de la història un xic previsible però satisfactori.

També se n’ha parlat al blog El que llegeixo.

Diario de una ama de casa desquiciada

Ni una història encisadora, ni una paleta ben farcida de personatges, ni acció contínua d’aquella que enganxa ni un estil narratiu tan detallat i precís que faci caure la bava. Diario de una ama de casa desquiciada no té res d’això, però tanmateix captiva. L’obra de Sue Kaufman atrapa per la seva senzillesa, però sobretot perquè no té secrets; és, tal i com diu el títol, el diari d’una mestressa de casa que ha perdut el rumb i que recorre a l’escriptura per recuperar-lo. L’autora s’arrisca i es juga tota l’atenció del lector a una sola carta, la d’una protagonista sense res en especial més enllà d’una potència narrativa tan impressionant que no necessita d’altres instruments secundaris per fer-se llegir.

La Tina és una dona de mitjana edat amb una vida aparentment perfecta. El seu marit és un advocat d’èxit que li regala una existència econòmicament fàcil, i té dues filles encantadores que se l’estimen molt. Tanmateix, i com sol passar en casos com aquests, la Tina no és feliç. La seva figura oscil·la entre el maniquí que no deixa de somriure i assentir en els actes socials del seu marit i el robot que compleix al peu de la lletra les funcions encomanades com a mestressa de casa.

L’obra ens endinsa en una vida tan perfecta que es trenca perquè està buida de contingut, i davant la insostenibilitat de la situació, la Tina esdevé una dona patèticament obsessiva, perduda i confusa en un mar de felicitat superficial. L’absència de preocupacions i problemes en la rutina perfecta de la seva vida la porta a desconfiar de tothom però sobretot de si mateixa i a victimitzar-se per cridar l’atenció d’un marit impertèrrit que la percep com un objecte més en la seva existència idíl·lica.

Aquest espiral d’incertesa i apatia, però, es capgira quan la Tina narra al diari les seves experiències. L’humor aparentment inconscient amb què tracta les seves vivències és cabdal per convertir-la en un personatge potent, extremadament divertit i, malgrat l’impacte de les seves extravagàncies, encantador. Diario de una ama de casa desquiciada és un homenatge humil a clàssics com L’amant de lady Chatterley i alhora una apologia del paper de les dones fora de la llar. Kaufman aconsegueix, doncs, tergiversar una quotidianitat grisa emprant tan sols una perspectiva que li aporta color i que demostra que la negror de la vida depèn del punt de vista des d’on es miri.

També se n’ha parlat al blog Elquellegeixo.

1Q84 (llibres 1 i 2)

Haruki Murakami pot agradar més o menys, però s’ha de reconèixer que és un autor especial. Les seves obres fugen dels tòpics i de la narració supèrflua dels best-sellers, però això no impedeix que tinguin un reconeixement mundial. Per damunt de tot, qualsevol dels texts de Murakami està tacat d’una pàtina d’originalitat que l’allunya de la literatura tediosa. Amb 1Q84, l’autor no es desenganxa de l’estil que el caracteritza però marca de nou la diferència; Murakami empra les mateixes eines narratives que li han proporcionat un èxit intercontinental per captivar el lector amb una història surrealista, ambiciosament complexa i sorprenentment versemblant.

1Q84 és una novel·la de pols oposats. Tengo, professor de matemàtiques, i Aomame, instructora d’arts marcials, constitueixen els pilars d’una obra fantasiosa però alhora plagada d’elements reals. Sense voler-ho, ambdós protagonistes es veuen immersos en una trama de corrupció, assassinats, sectes i abusos a menors que els abdueix i els transforma. Tanmateix, rere aquesta cortina d’acció contínua, Murakami amaga una història pausada però trepidant on hi disfressa un dels tòpics més utilitzats en la literatura romàntica.

L’autor s’apropia del Japó de 1984 per modificar-lo parcialment i convertir-lo en l’escenari de 1Q84. Tengo i Aomame habiten en un Tòquio que s’assembla però no s’ajusta perfectament a la ciutat relatada als llibres d’història. Dues llunes enlloc d’una, habilitats extraordinàries i personatges que no són del tot humans constitueixen alguns dels elements que aporten a la novel·la la connotació surrealista tant present en les obres de l’escriptor japonès.

De la mateixa manera, l’argument s’erigeix sobre fenòmens actuals, amb un nombre d’elements fantàstics reduït al mínim. El surrealisme de l’autor no rau en històries increïbles en móns meravellosos, sinó en un tractament diferent i estrany de la quotidianitat. Les reaccions dels personatges, la concatenació d’accions i el desenvolupament del relat són trencadors perquè no es corresponen al que es considera “normal”. I és aquesta, segons la meva opinió, la qualitat més atractiva d’Haruki Murakami; més enllà d’un argument que enganxi o d’un estil narratiu detallista, l’escriptor japonès atrau per la seva capacitat de transportar al lector en un món d’incoherències i irrealitats però amb reminiscències a una quotidianitat universal, fins al punt que l’escenari construït esdevé proper i curiosament desconegut a la vegada.

1Q84 desprèn la màgia inquietant d’Haruki Murakami, on res és el que sembla i en qualsevol moment el món pot capgirar-se de dalt a baix. En aquest cas, Murakami ha sabut esquivar hàbilment els perills de l’èxit. Després de la bona rebuda de Kafka a la platja, l’expectació per a la propera obra de l’autor feia trontollar aquesta essència autèntica amb el risc de caure en la fórmula fàcil dels best-sellers. És cert que 1Q84 té aspectes criticables, com la tendència a omplir pàgines amb històries secundàries (i prescindibles), el recurs fàcil de recórrer a l’acció continuada, que assegura l’atenció del lector menys exigent, i la repetició de fragments filosòfics que tant agraden als amants de la narrativa esotèrica. Tanmateix, s’ha de reconèixer que Murakami ha aconseguit un fenòmen poc habitual en la literatura contemporània: crear una obra original i innovadora que desperta l’admiració d’un públic sense fronteres.

També se n’ha parlat als blogs Llibres i punt, Nosaltres llegim i El que llegeixo.

Una palabra tuya

Recupero Elvira Lindo després de molt de temps de no llegir-la. Vaig conèixer aquesta autora amb Manolito Gafotas i ara la reemprenc amb una novel·la per adults completament diferent a les històries del nen àcid de les ulleres rodones. Una palabra tuya no perd però l’essència estilística de l’escriptora, que tendeix a ubicar les seves obres en barris pobres, amb personatges de baix nivell cultural i envoltats de misèries. Ells mateixos, però, sorprenen per la seva capacitat de reflexió, que obliga al lector a meditar sobre com la pressió social ens ubica uns i altres en categories preconcebudes i carregades de prejudicis.

La Rosario és una dona d’uns 30 anys amb una vida completament estancada; viu amb la seva mare, que té Alzheimer, treballa d’escombriaire i pràcticament no es relaciona amb ningú. La seva única “amiga” és Milagros, una companya de feina excessivament immadura que la segueix per tot arreu. Entre la ignorància i el desencís, la vida de la Rosario avança sense sotracs però sense res que la motivi. Ella és conscient que la seva situació és insostenible, que la seva existència no es correspon amb el que se suposa que fa la resta de la gent. Tanmateix, la Rosario es despreocupa i es desentén amb una innocència sospitosa, que fa pensar si la seva apatia és deguda a una manca d’educació o a la lucidesa de voler evitar un món ple de dolor i d’hipocresia.

Elvira Lindo empra amb gràcia els monòlegs interiors de la protagonista, que serveixen de fil narratiu i a la vegada emmirallen un escenari penós i trist. Les escombraries que recull cada dia la Rosario són un símil de la deixadesa d’ella mateixa, que no s’estima ni estima als altres. L’obra segueix la línia de la decrepitud en tot moment, i la veritat és que no deixa un bon gust de boca al lector. No obstant això, és alhora la plasmació d’una vida anònima que, encara que no ens agradi, retrata una realitat molt actual.

La sonrisa etrusca

Si gaudiu amb la calidesa italiana que, no sé gaire com, transmeten les novel·les del país mediterrani, aquesta és la vostra obra. La sonrisa etrusca és una oda a la vida del dia a dia, dels petits detalls i dels conflictes sense importància. No hi trobareu grans reflexions filosòfiques ni cap tema desenvolupat en profunditat, però a canvi us regala un grapat de pàgines simpàtiques i divertides amb uns personatges entranyables.

Salvatore és un vell pastor de Calàbria que es trasllada a Milà, a casa del seu fill gran, per culpa d’un càncer que poc a poc li va prenent la vida. El protagonista, completament arrelat a un entorn rural que l’ha fet brusc, rondinaire i pobletà, arriba a la ciutat remugant de tot el que l’envolta. El deix d’amargor que desprèn als inicis, però, ràpidament es converteix en fum gràcies a Bruno, el nét de Salvatore. Bruno és un nadó trapella que, sense voler, transforma el seu avi i alhora demostra que l’amor a la vida pot vèncer (almenys temporalment) la mort.

La tossuderia de Salvatore per viure fins que el seu nét l’anomeni avi és el motor d’una història sense grans pretensions més enllà d’encomanar optimisme a qui la llegeixi. A la vegada, la novel·la obre molt de retruc el debat sobre la cura de la gent gran per part dels fills, com també fins a quin punt és lícit allargar una vida que, sense medicines, ja s’hauria acabat. Per damunt de tot, però, La sonrisa etrusca arrenca somriures a un lector avesat als maldecaps quotidians i li permet fer amistat amb unes persones anònimes però carregades de tendresa i esperança.

1984

Llegia l’altre dia al blog Bona nit i tapa’t aquesta gran veritat: “No es pot recomanar un llibre a la babalà, només perquè ens ha agradat molt.” En aquest cas, però, haig d’emprar la frase a l’inrevés: no es pot deixar de recomanar un bon llibre només perquè no ens ha agradat prou. 1984 és una novel·la visionària, amb una càrrega política impressionant i una història terriblement inhumana. Tanmateix, abans d’encetar la ressenya haig d’esmentar també que 1984 m’ha decebut i fins i tot en ocasions se m’ha fet un xic pesada.

Amb un planeta Terra en conflicte permanent com a teló de fons, Orwell dibuixa un escenari governat per un Gran Germà que ho domina i ho controla tot. Els éssers humans estan sotmesos completament a la vigilància opressiva de l’autoritat per excel·lència, que disposa d’un poder absolut i sense fissures, impossible d’abolir. En aquesta gàbia de ferro, que recorda inevitablement la teoria del sociòleg Max Weber sobre el capitalisme, el protagonista de la novel·la enceta una incipient i solitària revolta amb l’esperança de canviar alguna cosa.

La política és el pilar bàsic de 1984, que sota l’excusa d’una història anònima presenta reminiscències marxistes, comunistes, socialistes i en part també conservadores. Tot i que l’obra pot semblar una crítica directa a la societat posterior a la Segona Guerra Mundial, l’autor no deixa entreveure en cap moment quina és la seva posició respecte la situació que planteja. Més aviat, 1984 resulta un assaig filosòfic on Orwell dispara cap a totes bandes en contra dels diversos plantejaments polítics que predominaven, en el seu moment, a l’Europa dels anys 50.

I és aquí on rau, segons el meu parer, l’essència i la gràcia de la novel·la. L’autor presenta una realitat distòpica que, en el moment de publicar l’obra, tenia assegurada una forta polèmica com a resposta. Cal valorar, doncs, el coratge de tirar endavant una novel·la d’extrems, i sense la mínima certesa d’un resultat positiu per part d’un públic que tant podia reaccionar molt bé com molt malament. De la mateixa manera, no es pot deixar de mencionar la capacitat d’Orwell per crear un món paral·lel que recorda a una Europa de postguerra però a la vegada compta amb trets innovadors i diferenciats que sorprenen en petita mesura.

D’altra banda, però, no puc acabar la novel·la sense mencionar que les disgressions filosòfiques de 1984 són en alguns fragments excessivament llargues, sense un discurs massa clar i tacades d’opacitat. Personalment, he tingut la sensació que l’autor no acabava d’arribar enlloc, i que els monòlegs polítics tan sols servien com una arma per reproduir crítiques vers les teories predominants sense plantejar alternatives, fent ús d’arguments potents per despertar l’atenció -però no el reconeixement- del lector.

L’art de l’assassí

Salt qualitatiu de Mari Jungstedt en la nova entrega de la saga. En aquesta ocasió, l’autora ha resolt amb destresa les mancances que feien de les seves anteriors obres (com Ningú no ho ha sentit) novel·les mediocres sense prou fermesa argumental. A L’art de l’assassí, Jungstedt demostra que és capaç de desenvolupar històries paral·leles sense salts de lectura i que ha après a enganxar el lector amb una intriga potent i poc previsible.

Aquest cop, l’assassinat d’un famós marxant d’art desencadena l’acció de la novel·la, que a mesura que avança es va embolicant. Els personatges emergeixen sense problemes al llarg de les pàgines, i no és fins al final que el lector pot lligar caps i comprendre la totalitat de la història. La gràcia de l’obra recau, en molt bona part, en la poca previsibilitat dels esdeveniments, que s’articulen sense traves gràcies a l’estil directe i fluïd de l’autora. A més, Jungstedt juga amb l’obra del pintor suec Nils von Dardel, que va viure dos-cents anys enrere, per dibuixar una història de ficció que malgrat tot és completament versemblant.

Un apunt (personal): prometo deixar en pausa la novel·la negra sueca, que últimament saturava el blog. Temporalment, em decantaré per altres gèneres. Sempre va bé canviar d’aires, de tant en tant.

Juego de tronos

Enganxa. L’estil narratiu és simple, els personatges no són extremadament profunds i tendeix a fer ús del diàleg per agilitzar la lectura. D’acord, però enganxa. Juego de tronos té reminiscències d’El Senyor dels Anells i en part recorda a El nombre del viento, tot i que no assoleix el mateix nivell d’excel·lència de les dues obres. Tanmateix, el primer llibre de George R. R. Martin és capaç d’arrencar amb força un ventall d’històries paral·leles que atrapen el lector més actiu i dinàmic. Entre la literatura fantàstica i la novel·la històrica, Juego de tronos ens transporta en un escenari semblant al de l’Edat Mitjana però amb tocs de màgia que donen color a una novel·la èpica.

En la primera obra de la saga, l’autor desplega les vides d’uns personatges que ràpidament atrauen al lector. Malgrat les més que probables dificultats inicials per aclarir-se amb els vincles entre els protagonistes, no és complicat endinsar-se en la novel·la. Juego de tronos s’inspira en les històries de reis i cavallers per traçar un garbuix de conflictes, lluites i enfrontaments entre uns protagonistes que comparteixen objectiu: aconseguir el poder.

Com resulta evident, l’obra de R. R. Martin no se surt del cànon que caracteritza aquest tipus de novel·les; les escenes de sexe, guerra, traïcions i confabulacions són la disfressa de Juego de tronos, que amaga les enveges, la ràbia i l’ambició d’uns personatges en part molt innocents. La gràcia de la novel·la, però, rau en les incipients connexions entre els protagonistes, que aparentment es troben allunyats però que, en realitat, són més propers del que sembla.